El Tribunal Suprem ha confirmat una pena d’un any i mig de presó i una multa de 1.080 euros per vendre a través d’Internet un vehicle per al transport de persones amb discapacitat física i ocultant al comprador els greus defectes de motor que impedien circular el cotxe. El Suprem destaca que aquests automòbils són béns de primera necessitat, de manera que aplica un delicte d’estafa agreujada.
“En aquest cas, l’engany es va fer per ocultació perquè el venedor coneixia els defectes i se’ls va ocultar al comprador”, assenyala el magistrat Giménez, ponent de la decisió. El cas s’inicia quan tots dos van acordar la venda d’un dels dos cotxes que oferia el venedor pel preu de 2.250 euros, incloent-hi l’altre com a regal. El contracte recollia que el vehicle tenia uns defectes i la reparació ascendia a 549,85 euros que el comprador assumia.
No obstant això, després de rebre el vehicle, el nou propietari el va portar al taller per reparar aquestes avaries indicades en el contracte però es va trobar amb altres defectes de motor més greus, que el venedor li havia ocultat i que impedien el seu funcionament, segons la sentència. “Es tractaven d’avaries importants i costoses, com va informar el taller, que li costaven 2.452,72 euros més”, apunta el Suprem. Així, la Sala penal desestima el recurs de cassació interposat pel condemnat i confirma la pena de l’Audiència Provincial de Granada.
La sentència entén que no es pot estendre de manera general aquest concepte de “cosa de primera necessitat” a un vehicle per a ús privat, llevat que, en algun cas concret, es demostri que ho és per les especials circumstàncies que poguessin concórrer en els seus adquirents. La sentència assegura que és precisament aquesta circumstància la que es dóna en aquest assumpte.
Font: El Economista
El jutjat del social nº 3 d’Elx ha dictaminat que els treballadors a temps parcial han de gaudir de les mateixes garanties que els treballadors a jornada completa a la cobertura dels salaris i indemnitzacions per acomiadament que han de cobrar del Fons de Garantia Salarial (Fogasa ).
En una sentència, el tribunal dóna la raó a una treballadora que va ser acomiadada i li reconeix un salari matemàticament d’acord amb la jornada del 80% de l’habitual que realitzava, quan el Fogasa estableix uns límits més baixos, ja que ofereix fins a 120 dies de salari pendent de cobrament i com a límit el doble del salari Mínim Interprofessional (SMI), que són 50,09 euros al dia, i 30 dies de salari per any treballat i tenint també com a límit del salari diari el doble del SMI.
La major part de la jurisprudència dels tribunals superiors de justícia estableix que en els contractes amb jornada parcial s’ha d’aplicar la tesi del fons. Des de Piqueras Consultors apunten que el jutge va estimar els arguments de l’empleada perquè ni els decrets reguladors de l’SMI ni l’Estatut dels Treballadors realitzen la distinció del Fogasa.
Font: Expansión.com
Ref. CJ 4603/2016
Tribunal Suprem, Sala Social, Sentència 308/2016, 20 Abr. Recurs 2977/2014
Patint un glaucoma terminal en tots dos ulls, amb important pèrdua de l’agudesa visual, completa a l’ull esquerre i de 0.05 a l’ull dret, l’actor viu sol a casa, cuinant-se coses senzilles i fent la compra per telèfon per rebre-la al seu domicili; cuida la seva pròpia higiene personal i presenta dificultats per desplaçar-se a llocs desconeguts, sent normalment acompanyat per memoritzar el trajecte.
Va ser declarat en situació de gran invalidesa, amb dret a percebre una pensió vitalícia compatible amb la prestació permanent que té reconeguda en el RGSS; però, aquest reconeixement es va deixar sense efecte en suplicació pel TSJ Balears. I ara se sotmet a cassació unificadora si a la configuració de la GI per deficient agudesa visual ha de seguir un criteri objectiu, de manera que la ceguesa o situació assimilada integra de per si l’esmentat grau invalidant, o si s’ha de seguir un criteri subjectiu que admeti que, tot i partir de la ceguesa, pugui excloure el reconeixement de GI quan el beneficiari ha estat capaç d’adquirir les habilitats adaptatives necessàries per a realitzar algun dels actes essencials de la vida sense ajuda de tercers.
En el cas, malgrat el lloable esforç d’aconseguir certa autonomia, aquesta no és total doncs segueix precisant ajuda d’una altra persona per a moltes de les activitats quotidianes de la vida diària.
Admetre que una adaptació i aprenentatge de tasques quotidianes per una persona cega suposa no reconèixer situació de gran invalidesa, portaria a l’absurd de provocar un efecte desmotivador que suposaria un obstacle per a la desitjable reinserció social i laboral del discapacitat, a més aquesta rebutjable conseqüència és radicalment oposada als principis informadors de tota la normativa en matèria de discapacitat.
Existeixen avui en dies diversos criteris legals i jurisprudencials que permeten afirmar que en el reconeixement de la GI ha d’atendre’s prioritàriament als paràmetres objectius de disfunció i no als subjectius que singularment poguessin concórrer. Així per exemple, és suficient la impossibilitat de l’invàlid per realitzar per si mateix un només dels «actes més essencials de la vida» i la correlativa necessitat d’ajuda externa perquè procedeixi la qualificació de GI.
En definitiva, no s’ha d’excloure de la qualificació de GI als qui han arribat a adquirir alguna de les habilitats adaptatives necessàries per realitzar algun dels actes essencials de la vida sense l’ajuda de tercers o sense necessitat d’ajuda permanent, o fins i tot els que puguin arribar a efectuar treballs no perjudicials amb la seva situació.
Font: Consultor Jurídico
Ref. CJ 2008/2016
La guarda i custòdia compartida es troba en ple debat legislatiu, jurisprudencial i doctrinal al nostre país des que la Llei 15/2005, de 5 de juliol, la introduís de forma expressa en el nostre Dret Civil.
Malgrat les limitacions amb les quals aquesta reforma va abordar la guarda i custòdia compartida, el TS, a la seva sentència de 29 d’abril de 2013, va assenyalar que la redacció de l’art. 92 CC «no permet concloure que es tracti d’una mesura excepcional, sinó que al contrari, haurà de considerar-se normal i fins i tot desitjable, perquè permet que sigui efectiu el dret que els fills tenen a relacionar-se amb tots dos progenitors, àdhuc en situacions de crisis, sempre que això sigui possible i mentre el sigui».
Encara que a partir de la reforma del Codi Civil i els pronunciaments del TS, els Jutges i Tribunals són més proclius a la seva implantació, a la pràctica no s’ha produït un increment significatiu de les resolucions acordant aquesta modalitat de guarda i custòdia: en 2013, la custòdia dels fills menors va ser atorgada a la mare en el 76,2% dels casos; en el 5,5% dels processos la custòdia la va obtenir el pare, i en el 17,9% dels supòsits de separació d’aquest any la custòdia va ser compartida.
Trencar amb aquesta resistència era el que pretenia l’Avantprojecte de Llei de Coresponsabilitat parental, que en la seva Exposició de Motius assenyalava que «La introducció d’un article 92 bis del Codi Civil té com a objecte regular els canvis necessaris per aconseguir un sistema legal on desapareguin les rigideses i les preferències per la custòdia monoparental», però «sense establir la guarda i custòdia compartida com a preferent o general, havent de ser el jutge en cada cas concret, i sempre actuant, no en interès dels progenitors, sinó en interès dels fills, qui determini si és millor un règim o un altre».
Aquest projecte de llei no va veure la llum en la legislatura passada, en opinió de molts experts, per la pressió exercida per determinats grups sobre el poder legislatiu. No obstant això, són ja 5 les Comunitats Autònomes que ha aprovat lleis regulant aquest model de guarda i custòdia, la qual cosa, en opinió dels professionals del Dret de família, suposa una discriminació per als ciutadans dels territoris de dret comú, que tenen moltes més dificultats per aconseguir una custòdia compartida amb plenes garanties.
Donada aquesta absència de regulació legal a escala estatal, els Tribunals han anat definint un model de custòdia que es va perfilant per via jurisprudencial, en tant s’aprovi definitivament una Llei de guarda i custòdia compartida.
Des que el Tribunal Suprem va superar en la seva Sentència de 29 d’abril de 2013 l’excepcionalitat amb què es contemplava la custòdia compartida i va fixar un elenc de criteris per valorar la conveniència de la seva aplicació, han estat moltes les qüestions relacionades amb aquest model de custòdia sobre les quals, davant el buit legal, s’ha hagut de pronunciar.
Font: Consultor Jurídico
¿A quina hora exactament entra i a quina hora surt cada dia cada treballador, tant al matí com després de dinar?
¿Això es controla a la seva empresa? Si no es fa, d’aquí poc haurà d’instaurar un sistema per fer-ho i aplicar-ho absolutament a tots els treballadors, i no només per als treballadors que donen serveis a temps parcial (que ja era obligatori fer-ho per poder controlar si es feien hores complementàries), sinó absolutament per a tots els treballadors, tant si…
… tenen jornada partida com intensiva
… treballen al centre de treball o es desplacen
… fan hores extres o no
… tenen horari flexible o sempre han d’entrar i sortir a la mateixa hora
… la seva empresa té una gran plantilla o només són uns pocs treballadors.
I, per què ara exigeix això l’Audiència Nacional?
Doncs, en realitat, l’exigència de portar un control diari de la jornada sempre ha estat a l’Estatut dels Treballadors (art. 35.5 de l’ET), però vinculada al còmput de les hores extres. Així que, si els treballadors no feien hores extres, no era obligatori portar aquest control.
Però l’Audiència Nacional entén que si no s’exigeix a l’empresa a controlar la jornada diària encara que no es fassin hores extres, no es pot saber si es fan hores extres, i com no es fan hores extres, no es controlen.
Per trencar amb aquesta inèrcia i evitar que els treballadors quedin indefensos per poder demostrar si estan treballant més del que estipula el seu contracte o conveni, ha sentenciat que totes les empreses han d’efectuar el registre diari de la jornada de cada treballador. Si no ho fan, estarien incomplint la llei.
Comentari a la sentència TSJ País Basc 16-6-15, EDJ 148615
Per María José López Álvarez
Les reformes normatives recents han incrementat de forma significativa el potencial flexibilitzador del mecanisme de distribució irregular de la jornada previst en l’art. 34.2 ET. Si en el seu moment la seva utilització quedava condicionada a l’existència d’un conveni o pacte col·lectiu sobre aquest tema, en l’actualitat, com se sap, l’empresari pot decidir unilateralment la distribució irregular de fins a un 10% de la jornada anual pactada, amb l’única limitació a priori d’informar-ho al treballador amb un mínim de cinc dies d’antelació. I la compensació de les diferències que, per excés o per defecte, s’originin, pot realitzar-se en un termini de fins a dotze mesos des que es van produir, la qual cosa obre la porta als saldos interanuals o el que és el mateix, a la possibilitat de posposar la regularització fins i tot més enllà de l’any natural de referència. És previsible, doncs, com de fet ja està ocorrent, que l’empresa recorri cada vegada amb major freqüència a aquest instrument com a mesura de flexibilitat de la jornada, considerant l’important estalvi de costos que pot suposar. A més a més, es planteja la necessitat de donar resposta als nombrosos punts conflictius que l’aplicació i gestió d’aquesta figura presenta, ja que a la parca regulació legal ha d’afegir-se el fet que en molts casos no existirà un conveni o pacte de referència que hagi pogut preveure tals dificultats.
En el supòsit jutjat per la sentencia TSJ País Basc 16-6-15, EDJ 148615, la controvèrsia es centra entorn a les conseqüències que un sistema de distribució irregular de jornada pot tenir al moment de l’extinció del contracte. I és que, en resoldre’s el contracte de forma anticipada per qualsevol causa, poden produir-se desfasaments quant a les hores degudes i les efectivament realitzades. Com a conseqüència d’això, potser que es generi un saldo positiu, això és, un excés d’hores realitzades pel treballador que ja no podran ser objecte de descans compensatori; o, per contra, un saldo negatiu, en la mesura en què s’hagin gaudit de períodes d’inactivitat que ja no podran equilibrar-se amb hores de treball.
El TSJ considera que aquests desfasaments són conseqüència lògica d’aquesta forma de distribució de la jornada, la qual cosa determina que en la liquidació final hagi de dur-se a terme la corresponent regularització per evitar un enriquiment injust per cap de les parts. I puntualitza que l’art. 30 ET, que conté una garantia salarial per als casos de falta d’ocupació efectiva per causes imputables a l’empresa, no és aplicable, en regular un supòsit diferent. Sembla, doncs, que aquests desajustaments, favorables o no al treballador, han de compensar-se al moment d’extinció del contracte i això, lògicament, tret que el conveni o pacte subscrit contingués alguna previsió específica sobre aquest tema, que hauria de respectar-se (per exemple, que la devolució només procedirà si el saldo és positiu per al treballador, TS 3-7-03, EDJ 241333, TSJ Catalunya 3-5-11, EDJ 129749, TSJ País Basc 28-6-11, EDJ 177958).
Una altra qüestió és si, resultant el crèdit d’hores favorable per al treballador, aquest excés ha d’abonar-se conforme al valor de l’hora ordinària o bé amb la retribució específica que sol reconèixer-se per a les hores extraordinàries. En la negociació col·lectiva, no és infreqüent que s’estableixi la seva compensació com a hores extraordinàries, o fixant un recàrrec sobre l’hora ordinària. De no haver-se previst res expressament, la jurisprudència no ha mantingut una postura uniforme, si bé sembla inclinar-se per la seva consideració com a hores ordinàries, doncs tal és la seva naturalesa en un sistema de distribució irregular de jornada (TSJ Castella-la Manxa 24-5-06, EDJ 248162, TSJ Navarra 29-5-06, EDJ 101797). Això no obsta perquè, si el contracte és temporal, hagi d’atendre’s a un principi de proporcionalitat per fixar la durada màxima de la jornada en funció del temps treballat durant l’any, la qual cosa pot portar al fet que en, alguns casos, aquests saldos hagin de retribuir-se finalment com a hores extraordinàries si se supera el límit de jornada anual pactada (TS 25-2-08, EDJ 25845).
Per acabar, ha de cridar-se l’atenció sobre la importància que adquireix, en el marc d’aquestes fórmules de flexibilitat de jornada, un registre i control adequat per part de l’empresa de les hores de treball efectivament realitzades a cada moment. Tot i que a nivell legal l’única obligació formal que s’imposa a l’empresari en aquest àmbit va vinculada al còmput d’hores extraordinàries en l’art. 35.5 ET, és evident que, com assenyala la AN 4-12-15, EDJ 238144 “el registre diari de jornada és el requisit constitutiu per controlar els excessos de jornada i la seva negació col·loca als treballadors en situació d’indefensió”. Solament si es porta un control actualitzat i fiable de les jornades realitzades pugues, doncs, constatar-se si se superen els llindars màxims de jornada i procedeix computar els excessos com a hores extraordinàries, considerant, a més, que aquest recompte únicament podrà produir-se en la major part dels casos al final de l’any natural. I, en supòsits com l’analitzat, la regularització dels excessos o defectes de jornada resultants en ocasió de l’extinció del contracte pressuposa un registre minuciós de la jornada per l’empresa i la seva comunicació al treballador, perquè aquest pugui tenir constància de la procedència de les hores (TSJ Catalunya 23-5-13, EDJ 108753).
El tribunal tampoc no accepta que els ciutadans hagin d’explicitar amb una petició formal l’opció lingüística.
El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat les dues sentències amb què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar l’ús preferent de la llengua catalana a les diputacions de Lleida i Girona. El març del 2013 el TSJC va estimar parcialment un recurs contenciós-administratiu presentat per Convivencia Cívica Catalana i va anul·lar una part dels reglaments lingüístics de les diputacions. Amb aquesta mesura impedia que el català fos llengua preferent en aquestes dues corporacions i també que els ciutadans haguessin d’explicitar l’opció lingüística mitjançant un petició formal expressa.
En totes dues sentències, el TSJC va fer servir jurisprudència, com ara la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’estatut de l’any 2010 o bé la sentència contra el reglament lingüístic de l’Ajuntament de Barcelona. D’aquesta manera, el TSJC determinava que la posició de les dues llengües oficials era de ‘paritat jurídica’ als poders públics de Catalunya. El tribunal català determinava que les administracions restaven obligades a respectar l’elecció de llengua que fes el ciutadà.
A més, disposava que la jurisprudència constitucional admet la qualificació del català com a llengua d’ús normal a les administracions ‘mentre no impliqui imposició’, i que la sala contenciosa-administrativa del TSJC considera que la configuració del català com a llengua pròpia i d’ús normal ‘no afecta ni exclou el castellà com a llengua igualment oficial’.
Per llegir l’article sencer: http://www.vilaweb.cat/noticia/4314534/20150518/suprem-ratifica-lanullacio-lus-preferent-catala-diputacions-lleida-girona.html
El Departament de Justícia ha iniciat el desplegament d’un sistema d’intercanvi electrònic de dades i documents que permet als notaris de Catalunya fer consultes d’inscripcions d’entitats i dels seus estatuts. El projecte –en col·laboració amb el Col·legi de Notaris– permet, alhora, que la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques, adscrita a Justícia, tingui accés a les escriptures electròniques autèntiques de les entitats que han elevat a públics notarialment actes inscriptibles en el Registre de Fundacions de la Generalitat. La participació de l’Agència Notarial de Certificació fa possible que els notaris d’arreu d’Espanya també puguin accedir-hi.
El desplegament d’aquest nou sistema d’interoperabilitat entre operadors i Administració pública permet que els notaris tinguin accés electrònic directe al Registre de Fundacions i Associacions de la Generalitat abans d’elevar a públics actes o negocis jurídics que afecten aquestes entitats i que, d’aquesta manera, guanyin temps i seguretat en les seves gestions.
La Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques pot rebre per via electrònica còpia autèntica de les escriptures notarials de les fundacions. El fet de disposar de les escriptures autèntiques en format electrònic directament des de les notaries suposa que els ciutadans no hagin de presentar-les en suport paper en el moment de l’inici de la tramitació del procediment d’inscripció. Per la seva banda, la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques del Departament de Justícia guanya en optimització de recursos així com en reducció de temps de tramitació dels expedients.
Aquest projecte es va iniciar amb el Conveni de col·laboració per establir un sistema d’interoperabilitat entre el Departament de Justícia i el Col·legi de Notaris de Catalunya, subscrit al juny de 2013. Amb la posada en funcionament d’aquesta nova aplicació, la Conselleria dóna compliment a l’Acord del 2013, així com també a la Llei 21/2014, de 29 de desembre, del protectorat de les fundacions i de verificació de l’activitat de les associacions declarades d’utilitat pública.
Text i font: eljurista.cat
El Consell de Ministres ha aprovat dos projectes de llei (un de Llei Orgànica i un altre de Llei Ordinària) que modifiquen la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim) per agilitzar la justícia penal, enfortir les garanties processals de l’investigat, establir un nou marc processal del decomís i regular les mesures d’investigació tecnològica, que no tenen marc legal per tractar-se d’una llei aprovada en 1882, segons un comunicat del Ministeri de Justícia.
El text aprovat aquest divendres 13 de març 2015 remet a l’Avantprojecte de Llei aprovat en Consell de Ministres el passat 5 desembre 2014 però les seves matèries s’han escindit en dos Projectes de Llei: un regula les qüestions que afecten a drets fonamentals (Projecte de Llei Orgànica), com l’estatut de l’investigat i les diligències d’investigació tecnològica, i l’altre les d’índole processal, entre les que es troben les mesures d’agilització de la justícia penal i altres garanties com el procés monitori penal, la generalització de la segona instància i l’ampliació del recurs de revisió.
La reforma s’emmarca en el paquet de mesures contra la corrupció que facilita jutges i fiscals eines eficaces en la lluita contra aquest tipus de delictes.
Font: elderecho.com.
El ministre de Justícia ha demanat dades al Ministeri que encapçala Luis de Guindos, per poder emprendre la reforma que tindrà lloc a principis d’any
El ministre de Justícia, Rafael Catalá, s’ha compromès amb el Consell de l’Advocacia Catalana i amb l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) a revisar el sistema de taxes jurídiques impulsat pel seu predecessor Alberto Ruiz-Gallardón.
El president del Consell, Abel Pié, ha explicat que, almenys, les persones físiques i les Pimes quedin exemptes del pagament d’aquestes taxes.
Si bé ha reconegut que el ministre no li ha assegurat que faci modificacions en la línia exacta que el Consell li ha proposat, els ha assegurat que ja ha demanat estudis i que està esperant els informes per decidir si les rebaixa i en quina quantia: «el que sí ens ha assegurat és que hi haurà una revisió de les taxes de la primera instància ».