El Tribunal Suprem ha establert una indemnització de 600.000 euros a uns pares pels danys ocasionats al seu nadó durant el part. La Sala Contenciosa Administrativa estima parcialment el recurs que els pares van presentar contra la sentencia del TSJ de Múrcia, que ja havia reconegut una indemnització de 300.000 euros.
La sentència estableix que no hi ha haver una praxis sanitària adequada i aprecia una relació de causalitat entre els fets i el dany produït al fill del matrimoni. Aquesta relació es fonamenta en l’informe del metge neuropediatra de l’Hospital Virgen de la Arrixaca de Múrcia, que declara que el dignòstic de la malaltia que pateix el menor es va produir en el moment del naixement: “El nen va presentar els signes d’hipòxia i la conseqüent encefalopatia de forma molt pròxima al naixement, pot concluir-se en una deducció lògica que l’episodi va tenir lloc abans del naixement (…). El diagnòstic està acreditat. I aquest diagnòstic ha de relacionar-se també amb una pèrdua del benestar fetal”.
Després d’examinar els informes mèdics els magistrats conclouen que hi havia signes en els monitors que alguna cosa no anava bé a les 9.30 h i que una praxis adequada obligava a la llevadora a comunicar-ho al ginecòleg per adoptar les decisions oportunes. No consta, segons la sentència, que la llevadora avisés el metge i es va perdre un temps decisiu.
Font i més informació: Informativojurídico.com
El ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha anunciat que proposarà dins el projecte de Llei Orgànica del Poder Judicial passar de 17.621 a 22 aforats a l’Estat.
Segons la seva opinió, els aforaments que s’haurien de subsistir a l’Estat, a part dels que afecten la família reial, són els que ostenten “els titulars dels poders de l’Estat”: el president del Govern espanyol, els presidents del Congrés i del Senat, el president del Tribunal Constitucional i el president del Tribunal Suprem, més els 17 presidents de les comunitats autònomes, “i això suma 22 persones”, ha dit.
Això sí, ha lamentat que aquesta proposta no es pugui fer a través de la llei orgànica perquè algun d’aquests aforaments estan recollits en la Constitució o en els Estatuts d’autonomia, “que no poden ser modificats per una llei orgànica”, ha subratllat en una entrevista a El País.
“Si aquesta llei estableix aquest propòsit, correspondrà ja als partits, mitjançant el pacte de regeneració que ha d’abordar-se, reformar els Estatuts d’autonomia i, en cas que es reformi la Constitució, establir una limitació dràstica d’aquests aforaments”, ha explicat.
En aquest sentit, ha recalcat que es tracta d’una intenció “de caràcter polític” perquè no es pot dur a terme a través d’un llei orgànica i es necessita un gran acord.
Font: El Punt Avui
Foto: Josep Losada (El Punt Avui)
El nombre d’hipoteques constituïdes sobre vivendes inscrites en els registres de la propietat es va situar en 17.137 el mes de juny passat, xifra superior en un 19% a la del mateix mes del 2013, segons dades difoses aquest dimecres per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), que ha recordat que aquestes xifres procedeixen d’escriptures públiques realitzades en mesos anteriors.
Amb l’avanç interanual del juny, les vivendes hipotecades tornen a terreny positiu després d’haver encadenat dos mesos consecutius de taxes negatives, del 13,4% a l’abril i del 3,4% al maig.
L’import mitjà de les hipoteques constituïdes sobre vivendes va arribar en el sisè mes de l’any als 98.582 euros, un 1,3% més que en el mateix mes del 2013, mentre que el capital prestat va augmentar un 20,5% en taxa interanual, fins als 1.689,4 milions d’euros.
En taxa mensual (juny sobre maig), les hipoteques sobre vivendes van baixar un 4,6%, el retrocés més baix en aquest mes dels últims quatre anys. El capital prestat per a les vivendes hipotecades va experimentar una retallada mensual del 5,2%, per sota de la disminució del 22% del juny del 2013.
En els sis primers mesos de l’any, el nombre de vivendes hipotecades s’ha reduït un 14% en relació amb el mateix període del 2013, amb un descens del 12,7% en el capital prestat i un augment de l’1,5% en l’import mitjà de la hipoteca.
Per comunitats autònomes, les que van registrar al juny un nombre més alt d’hipoteques constituïdes sobre vivendes van ser Madrid (3.481), Andalusia (2.900) i Catalunya (2.435).
Al juny, tres comunitats van inscriure menys hipoteques sobre vivendes que en el mateix mes del 2013: Aragó (-19,3%), la Rioja (-5,8%) i Andalusia (-3,3%), mentre que la resta va registrar taxes interanuals positives. Els repunts més alts van ser els de Galícia (+92,5%), Extremadura (+66%) i Navarra (+64,9%).
Per la seva part, les comunitats on es va prestar més capital per a la constitució d’hipoteques sobre vivendes van ser Madrid (471,3 milions), Catalunya (268 milions) i Andalusia (238,9 milions).
Font: elperiodico.cat
Foto: Pinterest
L’activitat als jutjats de Catalunya va baixar de manera notòria durant el 2013, segons es recull en la memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que ho atribueix de manera clara i directa a l’entrada en vigor de les taxes judicials, que han frenat la iniciativa dels ciutadans a recórrer a l’administració de justícia. A criteri de la sala de govern del TSJC, que és l’organisme que valida la memòria judicial, la incidència de les taxes judicials està comprometent de manera “greu” el dret a la tutela judicial efectiva.
Les dades bàsiques que expliquen l’evolució de l’activitat judicial durant l’exercici passat són les del nombre total de procediments, que entre el 2012 i el 2013 van baixar un 3,31%. En les jurisdiccions on s’apliquen les taxes, el descens en l’entrada d’afers va arribar al 14% en els jutjats de primera instància.
En la valoració que fa la sala de govern es deixa constància que “aquesta reducció no arriba per un canvi de cultura jurídica que hauria pogut portar a investigar altres àmbits de solució de contenciosos” –com hauria pogut ser una aposta decidida per la mediació, per la negociació entre les parts en litigi o per l’arbitratge–, “sinó per la via d’encarir els costos del servei públic fins a arribar a desincentivar la seva judicialització (la dels contenciosos)”.
Es dóna la circumstància que les taxes judicials incorporades pel govern del Partit Popular són una mesura que al seu dia va reclamar com a útil l’actual president del TSJC, Miguel Ángel Gimeno, i la seva antecessora en el càrrec, Maria Eugènia Alegret, que sempre es va mostrar partidària d’arbitrar mesures per frenar l’excés de judicialització que aleshores afectava els jutjats. En una entrevista publicada per aquest diari el 2011, el mateix Gimeno assegurava: “No veuria malament una taxa en alguns processos.”
Menys recursos
Una de les conseqüències de la introducció de les taxes judicials és el fet que ara molts ciutadans acudeixen a la justícia amb la idea de jugar-s’ho tot a una carta i, si la resolució del seu cas els és desfavorable, desisteixen de presentar recurs a una instància superior. Això és el que es desprèn de les dades de la memòria del 2013, en què es detalla que el nombre de recursos d’apel·lació contra sentències en l’àmbit civil va baixar un 25% amb relació al 2012. En els jutjats socials els recursos a sentències també van caure un 14%.
Una conseqüència directa del fet que els ciutadans acudeixen menys a la justícia és la constatació que la litispendència està baixant. Fa alguns anys, en les presentacions de les memòries de l’activitat judicial, la norma que es repetia any rere any era que creixia el nombre d’afers pendents de resoldre. Per exemple, a finals del 2009 els jutges tenien quasi un 11% més de temes pendents que l’any anterior. En canvi, en data de 31 de desembre del 2013, els jutjats catalans tenien un 6,17% menys de temes per resoldre que l’any anterior. Aquest fet s’ha d’atribuir a la menor entrada d’afers i no a un increment de la capacitat resolutiva dels jutges, ja que en la mateixa memòria es deixa clar que el 2013 es van resoldre un 2,41% menys d’afers que l’any anterior.
En analitzar la situació dels jutjats, el president del TSJC, Miguel Ángel Gimeno, lamenta: “La política de contenció de la despesa pública seguida pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya agreuja encara més els problemes crònics d’inestabilitat del personal en tots els àmbits judicials.” El president insisteix: “L’administració de justícia de Catalunya necessita personal, però personal qualificat i estable.” Gimeno també subratlla que la frenada inversora de la Generalitat ha impedit començar les obres de nous edificis judicials o les obres de reforma en locals existents. En aquest sentit es considera prioritària la nova Audiència de Barcelona i els jutjats de Martorell i Badalona.
Entre les mancances evidents de l’administració de justícia a Catalunya, Gimeno posa l’accent en el tema dels secretaris judicials. “És clarament insuficient el nombre de nous secretaris destinats a Catalunya.”
Font: El Punt Avui
Un any i mig després de la seva entrada en vigor, les conseqüències de no abonar l’import genera dubtes sobre si l’impagament pot aturar un procés, o si es tracta d’una qüestió exclusiva d’Hisenda.
L’impagament de les taxes judicials, és un assumpte de justícia o d’Hisenda? Aquesta és una de les principals controvèrsies que està generant la ja de per si polèmica Llei de Taxes, instaurada fa més d’any i mig i que ha suscitat un gran rebuig per part del sector jurídic.
Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 30 de gener de 2014, va concloure que la conseqüència de l’impagament de la taxa no pot ser la inadmissió del recurs en aquest cas contenciós-administratiu, sinó el trasllat del cas a l’Administració Tributària per l’exacció de la taxa si escau. En cas contrari, assenyalava, s’estaria posant en risc el dret fonamental a la tutela judicial efectiva.
La sentència recordava que correspon al Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques la gestió de la taxa, competència de caràcter estrictament tributari, tal com sosté l’article 9 de la llei que regula aquest gravamen. En aquest sentit, assenyalava que una cosa és el supòsit, fet que preveu en matèria tributària de gestió de la taxa i les conseqüències processals que es pretenen derivar, que posen en risc el mateix dret fonamental a la tutela judicial efectiva, en aquest cas en matèria de recursos jurisdiccionals i per la via de la seva inadmissió.
Al marge d’aquesta sentència, que es referia a un cas concret en el qual no es va pagar la taxa a l’empara del reconeixement provisional del dret d’assistència jurídica gratuïta, el debat segueix obert.
Incertesa: segons explica Manuel Ortells Ramos, catedràtic de Dret Processal de la Universitat de València, l’article 8.2 de la Llei de Taxes, en el seu apartat 2, no deixa clara, per a tots els fets imposables de la taxa, les conseqüències de la manca de pagament o d’acreditació, després del requeriment d’esmena. Apunta que si el fet imposable és un acte subjecte a termini de preclusió, té sentit que la conseqüència de no pagar consisteixi en la preclusió de l’acte processal i la consegüent continuació o finalització del procediment, segons correspongui.
No obstant això, aquest expert recorda que hi ha fets imposables no consistents en actes subjectes a terminis de preclusió, encara que puguin estar-ho a terminis juridicomaterials de prescripció o de caducitat. Així passa amb els actes de demanda de procés de declaració i d’execució de títols no jurisdiccionals, així com amb les peticions inicials de procés monitori. En aquests supòsits, tal com explica Ortells, la conseqüència esmentada per l’article 8.2 de la Llei de Taxes no té sentit i podria dir-se que l’article omet establir la conseqüència per a aquests supòsits.
A partir d’aquesta base, explica, no pot arribar a la conclusió que la conseqüència és la inadmissió de la demanda, perquè una restricció semblant del dret d’accés als tribunals no pot fundar-se sobre una base legal tan inconsistent. En aquests casos la conseqüència no seria processal, sinó només tributària, de manera que el tribunal hauria de traslladar a l’administració tributària als efectes pertinents d’exacció de la taxa.
Font: expansión.
El Ministeri de Justícia ha defensat que les sentències que obliguen a tornar la paga ‘extra’ de Nadal de 2012 no es poden aplicar “de manera generalitzada” a tots els funcionaris i només tindran efectes per a aquells que obtinguin aquest reconeixement en els tribunals.
Així ha respost a una pregunta parlamentària de la líder d’Unió, Progrés i Democràcia (UPyD), Rosa Díez, qüestionant per què el Govern considera que l’efecte d’aquestes sentències no és extensible a la resta de funcionaris de l’Administració de Justícia i secretaris judicials que es troben en la mateixa situació.
En la seva resposta, a la qual ha tingut accés Europa Press, el Ministeri que dirigeix Alberto Ruiz-Gallardón afirma que les sentències relacionades amb la paga extraordinària “no produeixen, en si mateixes, extensió d’efectes”. “No es pot aplicar d’una manera generalitzada”, afegeix.
“LA LLEI NO ESTÀ DEROGADA”
“El fet de dictar una sentència que reconeix un dret individual no significa la supressió de la legislació vigent per al conjunt de funcionaris”, exposa el Govern, que precisa que la decisió de reintegrar parcialment o totalment aquesta paga vulneraria el reial decret 20/2012 del 13 de juliol.
En aquest sentit, adverteix que la llei no està derogada i “no es pot revocar” per a tots els empleats públics el contingut d’aquest Reial decret que suprimia la paga extraordinària de desembre de 2012 i es va publicar al Butlletí Oficial de l’Estat el 14 de juliol d’aquell any.
La formació magenta al·ludia a la sentència d’un jutjat de Sevilla que va obligar al novembre de 2013 a tornar la ‘extra’ a un funcionari de Justícia.
UPyD indicava que la supressió en aquest àmbit es va dur a terme a través d’una reforma de la Llei orgànica del poder judicial del 29 de desembre de 2012, però els funcionaris ja havien meritat aquest salari des del dia 1 de juny fins al 30 de novembre de 2012.
Font: Europa Press
Fundat l’acomiadament col·lectiu en l’extinció dels contractes per aprovació d’una nova relació de llocs de treball amb amortització dels ocupats en virtut d’un contracte d’interinitat per vacant, el Suprem actualitza la doctrina que venia aplicant fins ara, d’acord amb la qual , els contractes d’interinitat per vacant i els del personal indefinit no fix al servei de les administracions públiques s’extingien no només en cobrir la plaça ocupada pel treballador, com a resultat del procés ordinari de cobertura, sinó també per l’amortització de la plaça vacant ocupada, supòsit en què la causa extintiva operava directament sobre el contracte, el que feia innecessari acudir als procediments d’extinció col·lectiva o individual per causes objectives.
Fa ara un gir la interpretació del penúltim paràgraf de l’art. 51-1 del E.T. en entendre l’Alt Tribunal que l’exclusió del còmput per a la determinació de l’existència d’acomiadament col·lectiu als contractes temporals només es refereix als contractes que finalitzen per la “expiració del temps convingut”, però no als que finalitzen abans que arribi seu terme, com ho és el cas d’amortització de vacants ocupades interinament; solució aquesta avalada per la Directiva 98/59 sobre acomiadaments col · lectius que imposa la seva aplicació als contractes temporals que s’extingeixin abans d’arribar al seu terme i que veta la possibilitat que la sola amortització s’extingeixi el contracte. Obeeix la rectificació de l’anterior doctrina a entrada en vigor de la DA 20a de l’ET que en aplicar al personal laboral de les administracions públiques els articles 51 i 52-c) de l’ET dóna prioritat de permanència al personal fix, el que permet afirmar la seva aplicació també al personal indefinit no fix i l’interí per vacant.
Conclou el Suprem que la simple amortització d’una plaça vacant, ocupada per un treballador indefinit no fix o per un amb contracte d’interinitat per vacant, no comporta l’extinció dels contractes sense necessitat d’acudir al procediment previst en els articles 51 i 52 – c) de l’ET, això fins i tot, quan s’hagi aprovat una nova relació de llocs de treball, rebutjant així l’anterior tesi d’acord amb la qual l’amortització de llocs de treball, mitjançant una RLT implicava l’automàtica extinció del contracte d’interinitat celebrat per cobrir, perquè no està prevista legalment aquesta causa d’extinció respecte als contractes subjectes a terme.
El Govern espanyol ha deixat clar que un ciutadà no té “dret” a exigir a l’Administració central que es dirigeixi a ell en la seva llengua cooficial excepte que la seva seu estigui ubicada en una comunitat bilingüe. Es tracta d’unes “consideracions” sobre l’ús de llengües cooficials que l’Executiu ha enviat a les diputades del BNG Olaia Fernández Davila i Rosana Pérez que es queixaven de l’ús exclusiu del castellà en el procediment de concessió d’ajudes per a contractes predoctorals per a la formació de doctors.
En la seva resposta, recollida per Europa Press, l’Executiu recorda que el castellà és la llengua comuna a tot l’Estat, i per tant és l’idioma utilitzat per tramitar els procediments de l’Administració General de l’Estat, mentre que la llengua cooficial només ho és a la comunitat autònoma on sigui reconeguda com a tal. És a dir, que els interessats que es dirigeixin als òrgans de l’Administració General de l’Estat amb seu al territori d’una Comunitat Autònoma bilingüe, podran utilitzar també la llengua que sigui cooficial en aquesta. En aquest sentit, l’únic cas en el qual els interessats poden utilitzar la llengua cooficial d’una comunitat autònoma al dirigir-se als òrgans de l’Administració de l’Estat és quan l’esmentat òrgan tingui la seva seu en aquesta comunitat autònoma.
Font: Il. Col. d’Advocats de Girona