Seran psicòlegs especialitzats i col·laboraran amb el jutjat per normalitzar les relacions parentals després que s’hagi dictat la sentència de divorci.
El 7 de maig de 2014, la secció 12a de l’AP de Barcelona va dictar un sentència en la qual entre els seus pronunciaments recordava que “L’anterior distribució de les estades i visites es fixa a partir del moment en què normalitzin les relacions patern – filials; per a tal, es disposa el seguiment i suport per un coordinador de parentalitat que serà consensuat per les parts de mutu acord, o designat pel jutge entre els experts que figurin en el cens del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya; la persona que realitzi el seguiment en tal condició queda facultat per a entrevistar-se amb tots els membres de la família, amb els metges, responsables del centre escolar i professors, si s’escau, i ha d’establir amb el major grau de consens possible el calendari, les pautes i les condicions per a la normalització de la relació paternofilial. Remetrà un informe al jutjat cada tres mesos “.
El pare va interposar recurs de cassació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en relació amb la figura d’un coordinador de parentalitat, al·legant la falta de concreció sobre la tasca del professional i que, en el nostre dret, a diferència d’altres ordenaments jurídics, no es regula aquesta figura ni els seus drets o obligacions de manera que el jutge només pot disposar de mesures de supervisió de les relacions personals patemo-filials a través dels “Punts de travada” o mitjançant els serveis tècnics de “Suport judicial” que, en tot cas, han de tenir caràcter gratuït per a les parts.
El TSJ de Catalunya va dictar sentència el passat 26 febrer 2015 resolent el recurs de cassació, delimitant la figura del coordinador de parentalitat
Assenyala aquesta Sentència que la figura del coordinador de parentalitat sorgeix en els anys 90 als Estats Units i Canadà per a la normalització de les relacions parentals després del conflicte matrimonial o de parella, en contextos de greu conflictivitat per diverses causes, en la qual es troben implicats , els fills menors. Part de la base que després de la ruptura matrimonial i les decisions judicials subsegüents, sorgeixen canvis en l’organització de la vida familiar que exigeixen una adaptació precisa i d’una lleial col·laboració entre els progenitors perquè les noves situacions afectin el menys negativament possible a l’estabilitat emocional dels fills. Els cònjuges no sempre es troben en disposició d’oferir aquesta col·laboració, produint situacions conflictives, en el règim de compliment de les sentències que exigeixen d’una contínua intervenció dels tribunals amb les limitacions de tot ordre, en particular, processals que comporta. En aquests ordenaments el coordinador de parentalitat es presenta, doncs, com un auxiliar o col·laborador del jutge en la implantació efectiva de les noves mesures amb facultats de gestió del conflicte, de mediació, de reconducció de la família cap a la normalització de la nova situació en un clima pacífic que permeti que en un temps raonable la família accepti les noves pautes i sigui capaç de autogestionar. En alguns casos el coordinador pot prendre decisions vinculants per a la família. S’organitza sota els principis d’especialitat, neutralitat, eficàcia i confidencialitat, excepte la Informació que s’hagi de donar al tribunal.
Després de reconèixer la Sentència que aquesta figura no la contempla ni regula com a tal el nostre ordenament jurídic, raona que no ens és aliè el problema que el coordinador de parentalitat intenta solucionar en el dret comparat, és a dir, això és, l’efectiva implantació de les mesures judicials que afectin les relacions personals entre la família conflictiva de la manera més consensuada i pacífica possible, per evitar tot risc emocional en els menors que pugui perjudicar la seva vida present i condicionar el desenvolupament futur de la seva personalitat. Amb això es tracta d’vorejar una intervenció contínua i forçada dels tribunals que no solen ser capaços de solucionar aquesta especial problemàtica amb els mitjans d’execució clàssics (prevencions, multes, o la intervenció de la força pública).
Després de fer un recorregut per la legislació autonòmica, nacional i internacional del TSJ de Catalunya no veu cap obstacle en la introducció del coordinador parental perquè en casos de “greu conflicte i per tant excepcionals” tinguin una actuació dinàmica en execució de sentència. No obstant això cal que, com la potestat jurisdiccional no és delegable, l’actuació d’aquests professionals s’ha d’acomodar a l’ordenat pels jutges, sent aquests els que, en cas de controvèrsia, sense perjudici de les propostes que els tècnics puguin realitzar , prendran lliurement les decisions que considerin pertinents vinculants per a les parts.
A la part dispositiva i per a la normalització de les relacions patern filials es disposa una mesura de suport per un especialista en parentalitat, consensuat entre les parts de mutu acord o designat pels Equips d’assessorament tècnic en l’àmbit de família (EATAF), de poder acceptar i realitzar el treball en forma immediata. En un altre cas, la designació pot recaure en un professional de les llistes proporcionades pel Col·legi de Psicòlegs de Catalunya d’entre els especialistes en parentalitat, en la forma prevista per l’art. 341 de la Lee 1/2000. L’especialista comptarà amb facultats per mantenir entrevistes amb els progenitors, de manera menors, amb els membres de la família extensa, professors i amb els metges psiquiatres o psicòlegs que atenguin els pares o als fills, sense perjudici del que disposa la disposició addicional sisena n ° 4, in fine, de l’Llibre II CCCat. Ha d’intentar consensuar amb els pares les mesures d’aproximació que entengui adients (calendari, pautes i condicions per a la normalització de la relació paternofilial), informant al Jutjat dels acords als quals les parts hagin arribat al respecte, amb la seva intervenció o fent les propostes de relacions personals o estades dels menors amb el pare que estimi convenients al jutge de l’execució perquè aquest adopti l’oportuna decisió, en cas de desacord. La seva intervenció serà temporal pel que cessarà en el termini de tres mesos, llevat que el jutge de l’execució disposi fonament una pròrroga. Les despeses que comporti la seva intervenció seran afrontats per les parts en la forma disposada per l’art. 241 i ss de la LEC 1/2000.
Font: lexfamily.eu
Un cambrer resident a Palma rebrà una herència milionària després que un jutjat hagi reconegut que va néixer arran d’una relació extramatrimonial del seu pare, a qui s’atribueix un patrimoni valorat en més de dos milions d’euros, amb una dona que treballava a casa.
El beneficiari de l’herència, nascut a Utrera (Sevilla), mai no va ser reconegut pel seu progenitor, té 54 anys i va emigrar a Palma obligat per la seva situació econòmica, segons ha assenyalat la defensa del cambrer, representada pel bufet Fernando Osuna.
El pare, que no li va deixar cap bé en el testament, va morir el 2001 i es va negar a reconèixer-lo com a fill i a ajudar-lo econòmicament. Després d’això, el cambrer va començar a pledejar.
En la sentència el jutjat d’Utrera recorda que el 1964 el pare biològic va haver de pagar a la treballadora una indemnització després d’un procediment contra ell per estupre seguit en un jutjat de la localitat.
La sentència ressalta que era coneguda la relació entre l’home adinerat i la seva empleada, amb la qual els veïns el van veure en nombroses ocasions quan ella estava embarassada.
A més, la jutgessa destaca que a la vista oral va apreciar una “extraordinària semblança física” entre el cambrer i els fills reconeguts del mort.
Tota l’herència, la tenen els seus germans de pare, que es neguen a compartir-la amb ell malgrat les moltes gestions que ha realitzat, segons l’advocat, que ha assenyalat que té constància que a l’herència hi ha almenys una finca rústica i habitatges, encara que sospita que hi pot haver més patrimoni ocult.
Després de cinc anys de judici, el jutjat ha determinat que els familiars van tenir una actitud “clarament obstruccionista” en impedir que es realitzassin les proves en el cadàver, ja que la seva dona va ordenar que l’incineressin, al costat del d’altres familiars, quan la jutgessa va demanar-ne l’exhumació per fer la prova de l’ADN.
La jutgessa d’Utrera també retreu als fills reconeguts que van mantenir una “negativa absolutament injustificada” per no fer-se les proves de l’ADN perquè no es van presentar a l’Institut de Toxicologia de Sevilla.
Els testimonis i l’ocultació de proves han fet que el jutjat determini la condició de fill biològic per al nascut fora del matrimoni, segons ha indicat l’advocat abans d’apuntar que ara començarà el procés per recuperar l’herència que li correspon.
Font: Arabalears.cat
El Tribunal Suprem ha imposat a una dona divorciada l’obligació de pagar les despeses de comunitat de la vivenda a l’haver-li estat adjudicat a ella l’ús del bé fins a la liquidació en el procés de divorci, en una sentència que disposa que el pagament pugui ser imposat per sentència.
L’alt tribunal rebutja d’aquesta manera el recurs que va presentar la dona contra una sentència de l’Audiència de Burgos que li va imposar l’obligació del pagament i contra la sentència del qual va adduir que la llei de propietat horitzontal i la jurisprudència del Suprem assenyalaven que havien d’abonar-se aquestes despeses al 50 %.
Encara que la llei permeti altres opcions, “res no obsta perquè un tribunal de família acordi per a l’equilibri econòmic entre les parts que l’excònjuge que utilitzi la vivenda sigui el que hagi d’afrontar les despeses ordinàries de conservació”, diu la sentència del Suprem.
L’alt tribunal equipara aquesta situació amb la que es produeix entre propietaris d’una vivenda i els arrendataris, situació en què, encara que siguin els primers els obligats a pagar, és possible l’acord entre les parts en un altre sentit.
La sentència assenyala així que “en les relacions internes entre els cònjuges, igual que en les relacions internes entre inquilí i propietari, la sentència matrimonial, en el primer cas, i el contracte d’inquilinat, en el segon, pot alterar el responsable” legal de pagar les despeses citades.
Font: Elperiodico.cat
TSJ Catalunya, Sala Civil i Penal, Sec. 1a, 9-1-2014
Aquesta Sentència del TSJ, de conformitat amb l’art. 233-11 CCCat, assenyala que a l’hora d’establir el sistema de guarda i custòdia dels fills menors cal tenir en compte, entre d’altres criteris, la seva opinió. No obstant això, perquè el desig del menor amb judici suficient sigui atès cal: que emeti la seva opinió lliurement, que les seves raons no s’inspirin en criteris de benestar a curt termini i que el sistema que s’estableixi no sigui desaconsellat per la incidència d’altres factors.
Així, pel que fa a aquest cas, s’entén que l’opinió del fill de 16 anys ha pogut ser influenciada pel pare, que no l’ha preservat de les dificultats d’enteniment amb la mare i dels conflictes judicials, fent-lo partícip de greus incidents. El menor, en creure que té el poder de decisió, és evident que no compren per què no s’atenen els seus desitjos.
Font: SEPIN
El conseller de Justícia, Germà Gordó, ha signat un conveni de col·laboració amb els degans dels catorze col·legis d’advocats de Catalunya per a l’impuls de la mediació com a mètode de resolució de conflictes civils i familiars, amb l’objectiu d’evitar l’obertura de processos judicials contenciosos, posar fi als ja iniciats o reduir-ne l’abast. L’acord signat aquesta setmana renova els convenis de col·laboració subscrits l’any 2002 per a la gestió dels serveis d’orientació mediadora (SOM) que actuen dins dels serveis d’orientació jurídica (SOJ) dels col·legis d’advocats.
Des de cadascun dels serveis SOM s’informa els ciutadans dels avantatges de la mediació com a eina de resolució de conflictes i, si hi estan interessats i compleixen els requisits, els casos es deriven al Centre de Mediació de Dret Privat de Catalunya, que els designa el mediador més proper del seu partit judicial.
Aquest acord signat per l’advocacia catalana i el Departament de Justícia de Catalunya no és ni de lluny el primer al qual s’arriba per part de Justícia i institucions jurídiques de la societat catalana. El passat 18 de març, el president del Consell dels Col·legis de Procuradors dels Tribunals de Catalunya, Ignacio López Chocarro, i el conseller de Justícia, Germà Gordó, van signat un acord de col·laboració per a l’establiment del marc d’actuació que ha de regir la prestació d’assistència jurídica gratuïta per al 2014, que preveía que el Departament de Justícia destini enguany una subvenció de 5,9 milions d’euros a finançar les actuacions de representació dels procuradors segons els mòduls de compensació econòmica, els quals mantenen els imports de l’any passat, i també a finançar la despesa de gestió col·legial.
Per altre banda, el passat 10 de març, el conseller de Justícia, Germà Gordó també va firmar un acord de col·laboració amb el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, i el president del Consell de l’Advocacia Catalana, Miquel Sàmper, per a la creació de punts d’orientació jurídica municipals. El Conveni tenia com a objectiu establir punts d’orientació jurídica municipals destinats als usuaris dels diferents municipis de la demarcació de Barcelona, per atendre consultes derivades de la situació de crisi o relatives als compliments contractuals i a les hipoteques d’habitatge, així com per prestar serveis d’atenció a la dona, entre d’altres.
Font / Foto: Eljurista.cat
Queden només vuit dies perquè acabi l’estiu astral, el límit que havia marcat el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, i el govern espanyol encara no ha aprovat el projecte de llei de l’avortament. I no sembla que tingui intenció de fer-ho. La Moncloa hauria decidit deixar Gallardón a l’estacada i tindria previst arraconar en un calaix, per sempre, la polèmica reforma. Segons publicava El Mundo, fonts del govern espanyol i del PP afirmen que “no hi ha consens al voltant d’aquest projecte” i que “si no s’aconsegueix un acord la llei no s’aprova i en paus”. Alguns populars fins i tot van més enllà. “Aquesta llei mai arribarà al Parlament”, diuen. De fet, en preguntar-l’hi cada divendres, en la roda de premsa posterior al consell de ministres, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, s’ha negat a posar terminis i ha anat reiterant que s’estava intentant trobar un “consens” que no sembla que arribi mai. Ni tan sols amb ajustos d’última hora com la incorporació de la malformació del fetus com a motiu legal per interrompre l’embaràs.
Des del PSOE ja es canta “victòria” i se celebra que “l’oposició ciutadana” hagi aconseguit que el govern espanyol rectifiqui, a l’espera de la confirmació de la Moncloa. Les associacions pro vida, en canvi, consideren una “traïció” la decisió i demanaran als seus simpatitzants que no votin el Partit Popular si finalment Rajoy es retracta. Tot i això, el president del Fòrum Espanyol de la Família, Benigno Blanco, no descartava ahir a Efe que la notícia no sigui més que un “globus sonda” dels populars per veure cap on tiren. A les files del PP preocupa que el govern espanyol tiri endavant la reforma a les portes d’un any electoral. En les eleccions europees van perdre 1,5 milions de vots i aprovar una norma amb un caràcter tan conservador com la de Gallardón els aniria encara més en contra, segons auguren els sondejos. Si realment la norma no veu la llum, el ministre quedarà molt tocat. Caldrà veure si decideix seguir a l’executiu.
Font: Ara.cat
Foto: Ara.cat (EFE)
El Jutjat de Primera Instància 8 de Sabadell (Barcelona) ha acordat atorgar la custòdia compartida d’un menor de 15 mesos que encara és lactant a uns pares separats, repartint les hores del dia entre tots dos per garantir la seva alimentació.
L’advocada del pare, Mireia Ruiz, ha explicat a Europa Press que és una decisió “totalment inèdita” ja que per primera vegada es dicta una custòdia compartida per a un lactant de tan curta edat, quan normalment fins als tres anys i amb lactància sempre se li atorga a la mare.
Per a ella, demostra que la Justícia “evoluciona en el reconeixement del dret dels pares” quan la seva voluntat de participar en la criança dels fills està demostrada.
UN MÍNIM D’UN ANY
En la sentència, del 21 de juliol, recollida per Europa Press, la jutge estipula aquestes mesures provisionals, a l’espera que en un any es resolgui la demanda principal, en la que determina que el pare recollirà cada dia a les 8.45 hores el nadó i el retornarà a les 15.30.
Els caps de setmana, el pare tindrà al menor els dissabtes i diumenges alterns de 9.30 a 19.30 hores, i els festius es distribuiran amb idèntic horari de manera alterna. Per dictar aquestes mesures la jutge ha tingut en compte de manera prioritària “l’interès del menor” i ha fet prevaler la responsabilitat compartida dels progenitors respecte al menor malgrat que hi hagi separació de la parella.
Els pares havien arribat abans, “amb perfecte coneixement i assessorament”, a un acord privat per exercir la custòdia compartida, però en haver de ratificar-ho judicialment, la mare es va fer enrere i va reclamar la custòdia completa del menor al·legant la lactància.
Tot i això, la jutge considera que “l’esmentada lactància ja existia en el moment de la firma del conveni”, a més que la mare reconeix la implicació del pare, pel que fa prevaler l’acord previ i mantenir el règim d’alternança que ja havien aplicat en què el pare es quedava amb el nadó quan la mare treballava, sempre respectant les hores d’alimentació.
Font: Icag.cat
L’activitat als jutjats de Catalunya va baixar de manera notòria durant el 2013, segons es recull en la memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que ho atribueix de manera clara i directa a l’entrada en vigor de les taxes judicials, que han frenat la iniciativa dels ciutadans a recórrer a l’administració de justícia. A criteri de la sala de govern del TSJC, que és l’organisme que valida la memòria judicial, la incidència de les taxes judicials està comprometent de manera “greu” el dret a la tutela judicial efectiva.
Les dades bàsiques que expliquen l’evolució de l’activitat judicial durant l’exercici passat són les del nombre total de procediments, que entre el 2012 i el 2013 van baixar un 3,31%. En les jurisdiccions on s’apliquen les taxes, el descens en l’entrada d’afers va arribar al 14% en els jutjats de primera instància.
En la valoració que fa la sala de govern es deixa constància que “aquesta reducció no arriba per un canvi de cultura jurídica que hauria pogut portar a investigar altres àmbits de solució de contenciosos” –com hauria pogut ser una aposta decidida per la mediació, per la negociació entre les parts en litigi o per l’arbitratge–, “sinó per la via d’encarir els costos del servei públic fins a arribar a desincentivar la seva judicialització (la dels contenciosos)”.
Es dóna la circumstància que les taxes judicials incorporades pel govern del Partit Popular són una mesura que al seu dia va reclamar com a útil l’actual president del TSJC, Miguel Ángel Gimeno, i la seva antecessora en el càrrec, Maria Eugènia Alegret, que sempre es va mostrar partidària d’arbitrar mesures per frenar l’excés de judicialització que aleshores afectava els jutjats. En una entrevista publicada per aquest diari el 2011, el mateix Gimeno assegurava: “No veuria malament una taxa en alguns processos.”
Menys recursos
Una de les conseqüències de la introducció de les taxes judicials és el fet que ara molts ciutadans acudeixen a la justícia amb la idea de jugar-s’ho tot a una carta i, si la resolució del seu cas els és desfavorable, desisteixen de presentar recurs a una instància superior. Això és el que es desprèn de les dades de la memòria del 2013, en què es detalla que el nombre de recursos d’apel·lació contra sentències en l’àmbit civil va baixar un 25% amb relació al 2012. En els jutjats socials els recursos a sentències també van caure un 14%.
Una conseqüència directa del fet que els ciutadans acudeixen menys a la justícia és la constatació que la litispendència està baixant. Fa alguns anys, en les presentacions de les memòries de l’activitat judicial, la norma que es repetia any rere any era que creixia el nombre d’afers pendents de resoldre. Per exemple, a finals del 2009 els jutges tenien quasi un 11% més de temes pendents que l’any anterior. En canvi, en data de 31 de desembre del 2013, els jutjats catalans tenien un 6,17% menys de temes per resoldre que l’any anterior. Aquest fet s’ha d’atribuir a la menor entrada d’afers i no a un increment de la capacitat resolutiva dels jutges, ja que en la mateixa memòria es deixa clar que el 2013 es van resoldre un 2,41% menys d’afers que l’any anterior.
En analitzar la situació dels jutjats, el president del TSJC, Miguel Ángel Gimeno, lamenta: “La política de contenció de la despesa pública seguida pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya agreuja encara més els problemes crònics d’inestabilitat del personal en tots els àmbits judicials.” El president insisteix: “L’administració de justícia de Catalunya necessita personal, però personal qualificat i estable.” Gimeno també subratlla que la frenada inversora de la Generalitat ha impedit començar les obres de nous edificis judicials o les obres de reforma en locals existents. En aquest sentit es considera prioritària la nova Audiència de Barcelona i els jutjats de Martorell i Badalona.
Entre les mancances evidents de l’administració de justícia a Catalunya, Gimeno posa l’accent en el tema dels secretaris judicials. “És clarament insuficient el nombre de nous secretaris destinats a Catalunya.”
Font: El Punt Avui
La xifra de mediacions que va acabar amb acord es van duplicar l’any passat respecte les que van acabar sense pacte. El nombre de mediacions intrajudiciales familiars, penals i civils efectuades a Espanya el 2013 va créixer un 30,6% respecte a l’any anterior, en passar de 2364-3089, segons les dades recollides pel Consell General del Poder Judicial.
D’aquesta xifra, el 64,8% de les mediacions -un total de 2.002- acabar amb acord. Aquest número pràcticament duplica al de les mediacions que van acabar sense un pacte entre les parts, 1.087. Les dades recollides pel CGPJ revelen també que el nombre d’assumptes que els jutges van derivar a la mediació durant 2013 es va incrementar en un 54,5%, en passar de 6.356 a 9.821.
En tractar-se de procediments judicials, és el jutge el que té sempre l’última paraula: si les parts no accepten la mediació o l’accepten i no arriben a un acord l’assumpte torna a ell perquè ho resolgui; i en els casos en què la mediació conclou amb èxit també ha de donar el vistiplau i comprovar que l’acord s’ajusta a la legalitat.
Un any i mig després de la seva entrada en vigor, les conseqüències de no abonar l’import genera dubtes sobre si l’impagament pot aturar un procés, o si es tracta d’una qüestió exclusiva d’Hisenda.
L’impagament de les taxes judicials, és un assumpte de justícia o d’Hisenda? Aquesta és una de les principals controvèrsies que està generant la ja de per si polèmica Llei de Taxes, instaurada fa més d’any i mig i que ha suscitat un gran rebuig per part del sector jurídic.
Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 30 de gener de 2014, va concloure que la conseqüència de l’impagament de la taxa no pot ser la inadmissió del recurs en aquest cas contenciós-administratiu, sinó el trasllat del cas a l’Administració Tributària per l’exacció de la taxa si escau. En cas contrari, assenyalava, s’estaria posant en risc el dret fonamental a la tutela judicial efectiva.
La sentència recordava que correspon al Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques la gestió de la taxa, competència de caràcter estrictament tributari, tal com sosté l’article 9 de la llei que regula aquest gravamen. En aquest sentit, assenyalava que una cosa és el supòsit, fet que preveu en matèria tributària de gestió de la taxa i les conseqüències processals que es pretenen derivar, que posen en risc el mateix dret fonamental a la tutela judicial efectiva, en aquest cas en matèria de recursos jurisdiccionals i per la via de la seva inadmissió.
Al marge d’aquesta sentència, que es referia a un cas concret en el qual no es va pagar la taxa a l’empara del reconeixement provisional del dret d’assistència jurídica gratuïta, el debat segueix obert.
Incertesa: segons explica Manuel Ortells Ramos, catedràtic de Dret Processal de la Universitat de València, l’article 8.2 de la Llei de Taxes, en el seu apartat 2, no deixa clara, per a tots els fets imposables de la taxa, les conseqüències de la manca de pagament o d’acreditació, després del requeriment d’esmena. Apunta que si el fet imposable és un acte subjecte a termini de preclusió, té sentit que la conseqüència de no pagar consisteixi en la preclusió de l’acte processal i la consegüent continuació o finalització del procediment, segons correspongui.
No obstant això, aquest expert recorda que hi ha fets imposables no consistents en actes subjectes a terminis de preclusió, encara que puguin estar-ho a terminis juridicomaterials de prescripció o de caducitat. Així passa amb els actes de demanda de procés de declaració i d’execució de títols no jurisdiccionals, així com amb les peticions inicials de procés monitori. En aquests supòsits, tal com explica Ortells, la conseqüència esmentada per l’article 8.2 de la Llei de Taxes no té sentit i podria dir-se que l’article omet establir la conseqüència per a aquests supòsits.
A partir d’aquesta base, explica, no pot arribar a la conclusió que la conseqüència és la inadmissió de la demanda, perquè una restricció semblant del dret d’accés als tribunals no pot fundar-se sobre una base legal tan inconsistent. En aquests casos la conseqüència no seria processal, sinó només tributària, de manera que el tribunal hauria de traslladar a l’administració tributària als efectes pertinents d’exacció de la taxa.
Font: expansión.