Per Dret de Família entenem el conjunt de normes que regulen les relacions personals i patrimonials entre els que integren la família en els termes que és reconeguda per l’ordenament. Fonamentalment es refereix al matrimoni, la filiació, parentiu i a les obligacions familiars.
L’existència de relacions familiars pot tenir transcendència quan es realitzen fets, actes o negocis jurídics, les normes reguladores han previst conseqüències específiques per als casos en què en els mateixos participen persones integrants d’una mateixa família. I són precisament aquestes normes les que donen més rellevància al parentiu per afinitat, és a dir, les que ho juridifiquen, ja que el Codi Civil regula el parentiu consanguini o carnal, però no el parentiu per afinitat, que és el vincle que es dóna entre un cònjuge i els parents consanguinis de l’altre, i per tant també entre una persona i els cònjuges dels seus propis parents consanguinis. Ara bé, aquest efecte, de marcat caràcter social, és assumit pels operadors jurídics i tàcitament en diverses normes, ja que no està previst expressament en cap norma de l’ordenament jurídic vigent.
La inexistència de la regulació del parentiu per afinitat, comporta que, per exemple, quedi en mans dels tribunals la interpretació de si s’extingeix o no amb la dissolució del matrimoni que va crear el vincle, podent ser diferent la resposta si la causa de la dissolució és la mort del cònjuge que va donar lloc al vincle, o el divorci, i això a més també pot estar en funció de l’àmbit jurisdiccional de què es tracti. A l’efecte de l’Impost sobre Successions i Donacions, alguna norma autonòmica també ha establert la subsistència del parentiu per afinitat en cas de mort del cònjuge el matrimoni va generar el vincle.
Són doncs, les normes que per a determinats fets, actes o negocis jurídics, reserven unes conseqüències singulars també per als parents afins, les que donen rellevància jurídica al parentiu per afinitat. És més, aquestes normes sovint es refereixen només al parentiu, sense adjectivar consanguini o afí, i en altres se li esmenta expressament, i al costat d’això, no existeix un criteri clar i homogeni per determinar l’abast dels graus de parentiu afectats, doncs a vegades només arriba al primer i en altres arriba fins al quart, i hi ha algun cas en què resulta enigmàtica la raó per la qual la condició parental ha estat contemplada com un avantatge per a l’afectat, i no com un inconvenient, o al contrari. Això és, la discriminació per raó del parentiu, amb les seves restriccions o cauteles, que fins i tot poden penalitzar per ser parent, apareix per la presumpció que en determinades relacions jurídiques l’existència de parentiu pot amagar fins fraudulents o suposar una amenaça a la independència, si bé en altres ocasions, suposen una discriminació positiva.
La circumstància de ser parent per suportar les conseqüències legals és objectiva, però en alguna ocasió la jurisprudència modula i subjectivitza al cas concret.
Els afins –sogres, cunyats, gendres, nores, padrastres, fillastres …, que en molt comptades ocasions són així identificats per les normes–, com s’ha dit, són objecte de discriminacions, unes vegades positives i altres negatives, sent especialment rellevants en matèria civil per exemple en casos d’adopció.
Entre aquest cercle de parents afins no s’ha d’incloure als habitualment denominats mig germans, que són germans consanguinis o uterins, segons el seu ascendent comú sigui el pare o la mare, però el dubte sorgeix en relació amb els germanastres. El parentiu afí en línia recta de primer grau és l’existent entre fillastres amb els padrastres i madrastres, per ser uns i altres consanguinis d’un dels cònjuges. En canvi, entre els respectius fills de cada un dels cònjuges, que fins i tot poden compartir germans si en el nou matrimoni, o nova parella, hi ha nous fills comuns, tot i que el parentiu per a afinitat és el que hi ha entre un cònjuge i els consanguinis de l’altre, no es pot dir que els germanastres siguin estranys i no parents a tots els efectes. Sens dubte no tenen cap dret hereditari legal, però no tindria tota lògica, fins i tot jurídica, que als germanastres no se’ls reconeguessin els permisos i llicències o no se’ls apliqués les causes d’incompatibilitats o d’abstenció i recusació previstes per afins fins al segon grau.
D’altra banda, cal no desconèixer la realitat social, i cada vegada són més les normes que tenen en compte l’existència d’anàlogues relacions d’afectivitat a la conjugal (parelles de fet, estables o permanents, o convivent), no només per equipar la parella al cònjuge, sinó també per assimilar la relació amb els parents consanguinis de la parella als afins, sense existir matrimoni, del que era habitual en matèria penal, però es va estenent a poc a poc per la resta de l’ordenament, sent la matèria tributària estatal la qual encara no preveu cap extensió d’aquest tipus per assimilar als parents afins sense existir matrimoni, i la parella de fet només és rellevant en l’Impost sobre l’Increment de Valor dels terrenys de naturalesa urbana, i per restringir l’ús d’una exempció.
Font: Legal Today
