Ana Canturiense
Documentación Jurídica Sepín, Familia y Sucesiones
Con la publicación el Diari Oficial de Catalunya el pasado 21 de febrero de la Ley 3/2017, de 15 de febrero, del Libro VI del Código Civil de Cataluña, relativo a las obligaciones y los contratos, y de modificación de los libros I, II, III, IV y V, se actualiza y amplía la regulación en materia de Derecho civil que ya existía en Cataluña.
– Por lo que respecta a las cuestiones que afectan a las personas y con la intención de dar respuesta a las nuevas realidades sociales, se regula en el Libro VI el contrato de alimentos (arts. 624-8 a 624-11), por el que una de las partes se obliga a prestar alojamiento, manutención, asistencia y cuidados a una persona durante su vida, a cambio de la transmisión de un capital, en bienes o derechos.
– En lo que afecta directamente a los Libros II y IV del CCCat., las modificaciones realizadas vienen justificadas por la nueva regulación de la Jurisdicción Voluntaria, desde la entrada en vigor de la Ley 15/2015, de 2 de julio, tras la cual determinados procedimientos que estaban en el ámbito judicial han pasado a ser notariales o competencia del Letrado de la Administración de Justicia. Se facilita, así, al ciudadano el acceso a unos procedimientos y a un modelo de justicia más simple y ágil y se descongestiona el exceso de carga de los Juzgados en beneficio de los particulares.
– Destaca especialmente la modificación de dos artículos, que, por su importancia, entrarán en vigor el próximo 1 de marzo de 2017, junto con las modificaciones del Libro V del CCCat., mientras que el Libro VI y el resto de modificaciones no lo harán hasta el 1 de enero de 2018. Se trata, en primer lugar, del art. 211-3, del Libro II; y, en segundo lugar, del art. 461-12 del Libro IV:
1. Por lo que respecta al art. 211-3, del Libro II, relativo a la Capacidad de obrar, se añade un último apartado, el cuarto, que obliga a la autoridad judicial a pronunciarse expresamente sobre la capacidad para ejercer el derecho de sufragio cuando declare la modificación de la capacidad de una persona. Se evita, de esta manera, que las personas sobre las que se declare la modificación de su capacidad no pierdan directamente su derecho al voto por esta declaración.
2. Y en cuanto a la reforma del art. 461-12 del Libro IV, relativo a la Delación e interpelación judicial, Interpelatio in iure, hasta ahora todas las personas interesadas en la sucesión podían solicitar al Juez que fijase un plazo para que el llamado a la herencia manifestara si aceptaba o renunciaba a ella. Esto suponía una situación contradictoria, pues con la publicación de la Ley de Jurisdicción Voluntaria, esta autorización o aprobación judicial para aceptar o repudiar la herencia solo es necesaria en los casos determinados, que regula en su art. 93, pasando a realizase ese requerimiento en la mayoría de los supuestos ante notario. Se equipara así la regulación del CCCat. con la regulación procesal.
Era, por tanto, necesaria esta modificación del art. 461-12 CCCat, y este será su contenido después del 1 de marzo:
Artículo 461-12. Delación e interpelación al llamado
1. El derecho del llamado a aceptar o repudiar la herencia no está sometido a plazo.
2. Las personas interesadas en la sucesión, incluidos los acreedores de la herencia o del llamado, pueden solicitar al notario, una vez haya transcurrido un mes a contar desde la delación, que requiera personalmente al llamado a fin de que, en el plazo de dos meses, le manifieste si acepta o repudia la herencia, con advertencia expresa de que, si no la acepta, se entiende que la repudia.
3. El requerimiento personal al llamado debe hacerse, como mínimo, dos veces en días diferentes. Si este requerimiento deviene infructuoso, el notario debe realizar el requerimiento por correo certificado y, en caso de que no pueda notificarse, debe realizarse mediante edictos publicados en los dos periódicos de mayor tirada.
4. Una vez transcurrido el plazo de dos meses sin que el llamado haya aceptado la herencia en escritura pública, se entiende que la repudia, salvo que sea un menor de edad o una persona con la capacidad modificada judicialmente, en cuyo caso se entiende que la acepta a beneficio de inventario.
– También debe destacarse la modificación del art. 233-2 del Libro II, que, entre otras cuestiones, recoge la posibilidad de que los cónyuges formulen el contenido del convenio ante un Letrado de la Administración de Justicia o en una escritura pública ante notario en caso de divorcio o separación, si no existen hijos menores o con la capacidad judicialmente modificada, tal y como prevé el art. 87 CC estatal.
Font: http://blog.sepin.es/2017/02/modificaciones-familialibro-vi-codigo-civil-catalunya/
La pensió alimentària per als fills es reporta des del mateix moment en què s’interposa la demanda de divorci. El Tribunal Suprem rebutja que es comenci a pagar a partir de la resolució judicial o quan s’acabi el procediment.
La sentència, de 14 de juliol de 2016, reconeix que l’obligació de prestar aliments produeix els seus efectes des de la demanda. “Es deuen des del moment en què es produeix la necessitat de l’alimentat”, indica. “No s’abonaran sinó des de la data en què s’iniciï el procediment amb la interposició de la demanda”, afegeix.
El magistrat Seijas Quintana, ponent de la sentència, anul·la una fallada de l’Audiència Provincial de Pontevedra, que va remetre el pagament no al moment en què la demanda es va interposar sinó a un altre posterior determinat per les concretes vicissituds existents en el procediment, derivades d’un retard en l’admissió a tràmit.
Davant d’aquests fets, l’Audiència Provincial va entendre que “hi ha un lapse de temps que només és imputable a una dilació de la part actora que no va activar el procediment i la deixadesa no pot carregar-se en el deure del demandat, no només aliè a aquesta dilació, sinó també al coneixement de la demanda”. Malgrat que el jutjat havia establert un termini de cinc dies a la mare per requerir-la davant la demanda. Per contra, la dona va trigar cinc mesos a contestar. “No hi ha per què computar aquest temps en perjudici del demandat. Per això, és atendible, per raonable i justa, la petició del demandat, que és compartida pel ministeri fiscal, per restar o no computar”, ha conclòs.
No obstant això, el Suprem subratlla que l’article 148 del Codi Civil i la doctrina del Tribunal és clara. “No admet excepcions, i aquesta sentència, a l’empara d’uns problemes processals aliens a qui els reclama, posa a càrrec de la demandant i en perjudici de l’alimentat el pagament d’uns aliments durant un període d’inactivitat processal”, apunta. En aquest sentit, l’Alt Tribunal sosté que la sentència recorreguda “suposa un evident benefici a qui coneix la reclamació i estava legalment obligat a satisfer-“.
El Suprem manté la seva doctrina de protecció al progenitor més desafavorit al voltant de la pensió d’aliments. En una sentència de febrer d’aquest any, el Tribunal va establir que l’establiment pel jutge de la custòdia compartida a banda i no eximeix del pagament de pensió d’aliments si un d’ells no té ingressos, segons s’estableix en una sentència del Tribunal Suprem. El ponent, el magistrat Rierol Festes dictamina que “la custòdia compartida no eximeix del pagament d’aliments, quan hi hagi desproporció entre els ingressos de tots dos”.
Font: El Economista
Per Dret de Família entenem el conjunt de normes que regulen les relacions personals i patrimonials entre els que integren la família en els termes que és reconeguda per l’ordenament. Fonamentalment es refereix al matrimoni, la filiació, parentiu i a les obligacions familiars.
L’existència de relacions familiars pot tenir transcendència quan es realitzen fets, actes o negocis jurídics, les normes reguladores han previst conseqüències específiques per als casos en què en els mateixos participen persones integrants d’una mateixa família. I són precisament aquestes normes les que donen més rellevància al parentiu per afinitat, és a dir, les que ho juridifiquen, ja que el Codi Civil regula el parentiu consanguini o carnal, però no el parentiu per afinitat, que és el vincle que es dóna entre un cònjuge i els parents consanguinis de l’altre, i per tant també entre una persona i els cònjuges dels seus propis parents consanguinis. Ara bé, aquest efecte, de marcat caràcter social, és assumit pels operadors jurídics i tàcitament en diverses normes, ja que no està previst expressament en cap norma de l’ordenament jurídic vigent.
La inexistència de la regulació del parentiu per afinitat, comporta que, per exemple, quedi en mans dels tribunals la interpretació de si s’extingeix o no amb la dissolució del matrimoni que va crear el vincle, podent ser diferent la resposta si la causa de la dissolució és la mort del cònjuge que va donar lloc al vincle, o el divorci, i això a més també pot estar en funció de l’àmbit jurisdiccional de què es tracti. A l’efecte de l’Impost sobre Successions i Donacions, alguna norma autonòmica també ha establert la subsistència del parentiu per afinitat en cas de mort del cònjuge el matrimoni va generar el vincle.
Són doncs, les normes que per a determinats fets, actes o negocis jurídics, reserven unes conseqüències singulars també per als parents afins, les que donen rellevància jurídica al parentiu per afinitat. És més, aquestes normes sovint es refereixen només al parentiu, sense adjectivar consanguini o afí, i en altres se li esmenta expressament, i al costat d’això, no existeix un criteri clar i homogeni per determinar l’abast dels graus de parentiu afectats, doncs a vegades només arriba al primer i en altres arriba fins al quart, i hi ha algun cas en què resulta enigmàtica la raó per la qual la condició parental ha estat contemplada com un avantatge per a l’afectat, i no com un inconvenient, o al contrari. Això és, la discriminació per raó del parentiu, amb les seves restriccions o cauteles, que fins i tot poden penalitzar per ser parent, apareix per la presumpció que en determinades relacions jurídiques l’existència de parentiu pot amagar fins fraudulents o suposar una amenaça a la independència, si bé en altres ocasions, suposen una discriminació positiva.
La circumstància de ser parent per suportar les conseqüències legals és objectiva, però en alguna ocasió la jurisprudència modula i subjectivitza al cas concret.
Els afins –sogres, cunyats, gendres, nores, padrastres, fillastres …, que en molt comptades ocasions són així identificats per les normes–, com s’ha dit, són objecte de discriminacions, unes vegades positives i altres negatives, sent especialment rellevants en matèria civil per exemple en casos d’adopció.
Entre aquest cercle de parents afins no s’ha d’incloure als habitualment denominats mig germans, que són germans consanguinis o uterins, segons el seu ascendent comú sigui el pare o la mare, però el dubte sorgeix en relació amb els germanastres. El parentiu afí en línia recta de primer grau és l’existent entre fillastres amb els padrastres i madrastres, per ser uns i altres consanguinis d’un dels cònjuges. En canvi, entre els respectius fills de cada un dels cònjuges, que fins i tot poden compartir germans si en el nou matrimoni, o nova parella, hi ha nous fills comuns, tot i que el parentiu per a afinitat és el que hi ha entre un cònjuge i els consanguinis de l’altre, no es pot dir que els germanastres siguin estranys i no parents a tots els efectes. Sens dubte no tenen cap dret hereditari legal, però no tindria tota lògica, fins i tot jurídica, que als germanastres no se’ls reconeguessin els permisos i llicències o no se’ls apliqués les causes d’incompatibilitats o d’abstenció i recusació previstes per afins fins al segon grau.
D’altra banda, cal no desconèixer la realitat social, i cada vegada són més les normes que tenen en compte l’existència d’anàlogues relacions d’afectivitat a la conjugal (parelles de fet, estables o permanents, o convivent), no només per equipar la parella al cònjuge, sinó també per assimilar la relació amb els parents consanguinis de la parella als afins, sense existir matrimoni, del que era habitual en matèria penal, però es va estenent a poc a poc per la resta de l’ordenament, sent la matèria tributària estatal la qual encara no preveu cap extensió d’aquest tipus per assimilar als parents afins sense existir matrimoni, i la parella de fet només és rellevant en l’Impost sobre l’Increment de Valor dels terrenys de naturalesa urbana, i per restringir l’ús d’una exempció.
Font: Legal Today
El Tribunal Suprem ha confirmat la sentència de l’Audiència Provincial de Pontevedra, del 20 de juliol de 2012, que va rebutjar que una dona fos la representant legítima de la seva filla menor a la reclamació de paternitat del pare biològic d’aquesta i la impugnació de la filiació extramatrimonial, en considerar que existien interessos contraposats entre ambdues.
El Ple de la Sala Primera civil del Suprem explica a la seva sentència del dia 30 de juny de 2016 que la cerca de “la veritat biològica” i l’interès del fill coincideixen quan és aquest el que reclama la filiació o s’entén que la mare, com a representant legal, del menor té els mateixos interessos.
No obstant això, l’Alt Tribunal, afirma que, en aquest cas, la progenitora no actua pels interessos de la seva filla sinó per motius personals i diferents del benestar de la menor.
Així doncs, d’acord a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), postil·la que quan existeixen aquesta oposició d’interessos és vàlid els límits que marquen les legislacions nacionals.
En aquest sentit, recorda que el Codi Civil estableix la possibilitat de nomenar a un defensor judicial que representi a la petita en aquesta sol·licitud i que aquesta podrà reclamar aquesta paternitat quan tingui la majoria d’edat per la seva pròpia voluntat.
Considera al marit com el “veritable pare”
Entre els raonaments del Suprem es troba que el pare biològic no coneix a la nena personalment i que no hi ha constància que hagi contribuït al seu sustento ni preocupació per ella.
També que és el marit de la dona qui ha actuat des del naixement de la nena, de “forma ininterrompuda”, com a “veritable pare” i que, per això, ha complert “escrupolosament” amb les seves obligacions proporcionant a la família un “entorn de benestar i d’estabilitat emocional”.
Per això, el TS considera que la situació actual beneficia a la menor i que acceptar la reclamació de paternitat biològica i d’impugnació d’aquest reconeixement seria una situació “molt perjudicial” que comportaria a la pèrdua del nucli familiar que, en la seva opinió, és “plenament satisfactori per a ella”.
Font: El derecho
TSJ Cantabria, Sala social, Sentència 30 Desembre 2015
Ref. CJ 4573/2016
TSJ Cantabria, Sala social, Sentència 1063/2015, 30 Des. Recurs 808/2015
El INSS denega la pensió de viduïtat a la demandant, que no era beneficiària de pensió compensatòria al temps de la defunció del causant de la prestació, decisió sobre la qual s’insisteix sobre la base d’excepcionals circumstàncies que obliguen a revisar l’abast de l’exigència de la comunicació de la reconciliació matrimonial al Jutge.
En el cas jutjat, els cònjuges després de la reconciliació van conviure durant gairebé 29 anys fruit de la qual va néixer un segon fill. Són aquestes circumstàncies les que unides a una interpretació flexible i humanitzadora dels requisits per lucrar la pensió de viduïtat, porten al TSJ a reconèixer el dret a la pensió malgrat no haver-se inscrit aquesta reconciliació. La inscripció no és per si mateixa, conclou el jutjador, un requisit constitutiu sinó merament declaratiu. La Llei de Registre Civil no fa esment especial a la reconciliació com a fet inscriptible, del que es pot concloure que la inscripció no és un requisit necessari per entendre que la reconciliació existeix.
La falta d’aprovació judicial i la corresponent inscripció de la reconciliació comunicada al jutjat, no poden produir una conseqüència tan onerosa com l’exclusió de la protecció. En el cas, no s’ha omès la comunicació però la mateixa no va arribar a tramitar-se pel fet sobrevingut de la mort del causant. Com a conseqüència de tot l’anterior, el TSJ decideix reconèixer el dret de l’actora a percebre la pensió de viduïtat en la condició de cònjuge del causant.
Ja fa alguns mesos, en la trobada entre magistrats, jutges de Família i l’Advocacia especialitzada en Dret de Família, es va arribar, entre altres conclusions relatives a la custòdia compartida, a no considerar recomanable l’ús altern de l’habitatge, és a dir, l’anomenada casa niu.
La casa niu o l’ús altern del domicili familiar quan tots dos pares han decidit de mutu acord establir una custòdia compartida, resulta perfectament viable, adaptant tots dos progenitors a aquesta situació. També resulta molt habitual que s’acordi que aquest ús altern de l’habitatge sigui per un període de temps, com per exemple, fins a la venda de l’esmentat domicili familiar.Les necessitats d’establir aquest ús altern són molt diferents, ja que en algunes ocasions els pares no volen obligar els nens a traslladar-se, o en altres, per causes econòmiques és impossible mantenir tres domicilis, i per tant els progenitors pacten compartir la casa, de mutu acord, durant un període transitori de temps.
En cas d’establiment de la custòdia compartida en un procediment contenciós, l’obligació de compartir el domicili pot generar una veritable lluita entre les parts, que pot perjudicar greument els menors.
Quan s’estableix la custòdia compartida judicialment, el règim que se sol establir és el setmanal, això suposa que els menors quedaran sota la custòdia d’un progenitor durant una setmana i la setmana següent es quedaran amb l’altre progenitor, i així successivament. El fet d’haver de compartir setmanalment l’habitatge amb aquella persona de la qual t’has decidit separar, i a més sense haver aconseguit cap acord, pot arribar a ser un veritable suplici.
Altres qüestions també derivades de la necessitat de compartir el domicili, com el pagament dels subministraments de la llar, suposa veritables problemes, per exemple, el propi ús d’internet, un progenitor ho vol i l’altre diu que no l’utilitza o no vol pagar , etc. Tot això donarà peu a una infinitat de disputes i conflictes que perjudiquen greument els nens, perquè al final si no es paga Internet, són ells els que es queden sense aquest servei.
Aquestes situacions han generat que en moltes sentències judicials en què s’establia un règim de custòdia compartida de forma contenciosa, amb un sudo altern del domicili, hagin estat modificades en afectar greument els menors, els quals poden arribar a presentar conductes disruptives davant l’enfrontament constant i continuo dels seus pares, pel simple fet de compartir l’habitatge.
En l’actualitat, els Jutjats especialitzats en família tenen un criteri molt més definit que en l’establiment de les primeres custòdies compartides, intentant evitar que els progenitors comparteixin domicili quan estem en un assumpte contenciós, establint usos de l’habitatge, si bé de forma alterna però amb caràcter anual, és a dir, que des del dictat de la sentència conviurà un progenitor amb els fills en l’habitatge, i l’any següent ho farà l’altre progenitor.
D’aquesta manera s’evita la gran problemàtica existent i a més es beneficia el fet que tots dos progenitors decideixin posar a la venda l’habitatge, amb la finalitat que cada un d’ells pugui instal·lar el seu domicili on tingui per convenient.
És cert que al final la càrrega del desplaçament es trasllada als menors, que són els que han d’estar una setmana al domicili amb un progenitor i a la següent setmana al domicili amb l’altre progenitor, però aquest fet no resulta molt diferent quan hi ha un ampli règim de visites, és a dir, quan s’estableix a favor del progenitor no custodi unes visites de caps de setmana alterns de dilluns a divendres, així com una o dues tardes entre setmana, en els quals els nens sí que es veuen obligats a portar la maleta a sobre. En una custòdia compartida, els nens tenen la seva roba i estris en cada domicili (tant en el domicili del seu pare com al domicili de la seva mare) i potser el tràfec de maleta sigui molt inferior.
Però el benefici més gran per als nens es troba en no estar subjectes a un conflicte continuo i sense solució entre adults, i sotmesos a les tensions i comentaris continus entre ambdós progenitors. És cert que aquesta actitud és totalment inadequada per a uns pares que l’únic han de buscar és el benefici dels seus fills, però també és cert que les situacions exposades són reals i han acabat en moltes ocasions al jutjat, arribant fins i tot a vegades a haver de revocar la custòdia compartida, davant l’actitud d’un progenitor d’aprofitar l’ús altern del domicili per generar tensions i conflictes continus, perjudicant greument als nens.
Per evitar tot aquest conflicte, els jutjats han arribat a la conclusió d’intentar evitar l’ús altern del domicili, almenys en els períodes setmanals, i establir si calen uns anuals, permetent als progenitors i als nens tenir una major continuïtat i estabilitat en tots els aspectes.
Font: elderecho.com
Ref. CJ 2008/2016
La guarda i custòdia compartida es troba en ple debat legislatiu, jurisprudencial i doctrinal al nostre país des que la Llei 15/2005, de 5 de juliol, la introduís de forma expressa en el nostre Dret Civil.
Malgrat les limitacions amb les quals aquesta reforma va abordar la guarda i custòdia compartida, el TS, a la seva sentència de 29 d’abril de 2013, va assenyalar que la redacció de l’art. 92 CC «no permet concloure que es tracti d’una mesura excepcional, sinó que al contrari, haurà de considerar-se normal i fins i tot desitjable, perquè permet que sigui efectiu el dret que els fills tenen a relacionar-se amb tots dos progenitors, àdhuc en situacions de crisis, sempre que això sigui possible i mentre el sigui».
Encara que a partir de la reforma del Codi Civil i els pronunciaments del TS, els Jutges i Tribunals són més proclius a la seva implantació, a la pràctica no s’ha produït un increment significatiu de les resolucions acordant aquesta modalitat de guarda i custòdia: en 2013, la custòdia dels fills menors va ser atorgada a la mare en el 76,2% dels casos; en el 5,5% dels processos la custòdia la va obtenir el pare, i en el 17,9% dels supòsits de separació d’aquest any la custòdia va ser compartida.
Trencar amb aquesta resistència era el que pretenia l’Avantprojecte de Llei de Coresponsabilitat parental, que en la seva Exposició de Motius assenyalava que «La introducció d’un article 92 bis del Codi Civil té com a objecte regular els canvis necessaris per aconseguir un sistema legal on desapareguin les rigideses i les preferències per la custòdia monoparental», però «sense establir la guarda i custòdia compartida com a preferent o general, havent de ser el jutge en cada cas concret, i sempre actuant, no en interès dels progenitors, sinó en interès dels fills, qui determini si és millor un règim o un altre».
Aquest projecte de llei no va veure la llum en la legislatura passada, en opinió de molts experts, per la pressió exercida per determinats grups sobre el poder legislatiu. No obstant això, són ja 5 les Comunitats Autònomes que ha aprovat lleis regulant aquest model de guarda i custòdia, la qual cosa, en opinió dels professionals del Dret de família, suposa una discriminació per als ciutadans dels territoris de dret comú, que tenen moltes més dificultats per aconseguir una custòdia compartida amb plenes garanties.
Donada aquesta absència de regulació legal a escala estatal, els Tribunals han anat definint un model de custòdia que es va perfilant per via jurisprudencial, en tant s’aprovi definitivament una Llei de guarda i custòdia compartida.
Des que el Tribunal Suprem va superar en la seva Sentència de 29 d’abril de 2013 l’excepcionalitat amb què es contemplava la custòdia compartida i va fixar un elenc de criteris per valorar la conveniència de la seva aplicació, han estat moltes les qüestions relacionades amb aquest model de custòdia sobre les quals, davant el buit legal, s’ha hagut de pronunciar.
Font: Consultor Jurídico
El Suprem rebutja que els avis tinguin obligació de pagar les despeses extraordinàries d’una néta per la insolvència dels seus pares. La Sala Civil rebutja el recurs d’una mare que pretenia que els quatre avis de la seva filla, els dos paterns i els dos materns, que van ser condemnats ja en 2014 a passar una pensió d’aliments d’aquesta néta, hagin de pagar a més les seves classes de música i altres despeses extraordinàries.
El Suprem recorda que les despeses extraordinàries que reclama la mare (música i suport) no són estrictament part dels derivats de l’educació de la menor, la que asisteix a un col·legi públic i com a tal gratuït. “És comprensible el desig de la mare d’afrontar la satisfacció d’aquestes despeses, però és de reconèixer que l’article 142 del C. Civil, no els imposa als avis, els que vénen condemnats al pagament d’aliments, en la proporció que puguin atendre’ls, donada la seva condició de jubilats i edat avançada dels mateixos”, agrega la sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Francisco Javier Rierol Festes.
“Les despeses extraordinàries que es reclamen no tenen cabuda legal en la relació d’avis-néts, sense perjudici, com es declara en la sentència recorreguda, per remissió a la del Jutjat, que en ocasions procediran les despeses extraordinàries si tenen relació amb els conceptes recollits en l’article 142 del Codi Civil, als quals abans vam fer referència (sustento, habitació, vestit i assistència mèdica)”, diu el Suprem.
L’alt tribunal desestima el recurs de la mare de la menor i ratifica la fallada de l’Audiència de Provincial de Gijón i del Jutjat de Primera Instància número 11 de la mateixa localitat. Aquest últim va ser qui el 27 de maig de 2014 va estimar parcialment una demanda de la mare i va condemnar als quatre avis a pagar una pensió d’aliments a la néta (actualment de 12 anys d’edat) per import total de 250 euros mensuals, dels quals 135 euros havien de ser satisfets pels avis paterns, i 115 pels materns. L’Audiència Provincial només va corregir la decisió en el sentit que la pensió havia de pagar-se des de la data d’interposició de la demanda i dins dels cinc primers dies de cada mes.
Aquesta sentència va ser recorreguda en cassació davant el Suprem per la mare, qui està impedida per treballar per minusvalidesa, i que percep una pensió no contributiva de 357,70 euros mensuals i 24,25 euros de la Seguretat Social per cadascun dels seus tres fills. El marit és insolvent absolut i té una malaltia que li impedeix incorporar-se al mercat laboral.
La dona, que va destacar en el seu recurs al Suprem que el seu cas era el primer a Espanya que declarava el dret d’una menor a percebre pensió d’aliments dels seus quatre avis, al·legava que també havien de tenir cabuda en aquesta acció les despeses extraordinàries, en concret les classes de música i de suport de la seva filla.
En la sentència recorreguda no es condemna al pagament de les despeses extraordinàries, a causa que els mateixos només es recullen en l’article 93 del Codi Civil per a les relacions entre pares i fills, però no per al cas d’avis amb néts, relació aquesta que té la seva regulació en l’article 142 del Codi Civil, pel sustento, habitació, vestit i assistència mèdica.
“En conclusió -assenyala la sentència- els avis tenen obligació d’afrontar les despeses que generin els seus néts, davant la insolvència dels pares, d’acord amb l’establert en l’article 142 del Codi Civil i amb respecte estricte del principi de proporcionalitat”.
Font Economist & Jurist
El Consell de Ministres del passat divendres dia 11 de setembre va autoritzar la signatura del Conveni sobre les relacions personals del menor, del Consell d’Europa.
Aquest conveni, que té el seu origen en la tercera Conferència europea sobre els drets de la família, celebrada a Cadis el 1995, sobre “El dret de la família en el futur”, té per objecte establir un marc comú europeu i mundial que reconegui la necessitat dels menors de mantenir relacions personals, no només amb els seus pares, sinó també amb altres persones relacionades amb ells per vincles familiars, potenciant les visites transfrontereres.
A la Conferència europea celebrada el 1995 es va assenyalar la importància que la internacionalització constant de les relacions familiars en una Europa unificada anava a atorgar als drets de visita transfronterers dels nens. Es recomanava al Consell d’Europa que procedís a un examen més profund d’alguns aspectes relatius als drets de visita, per millorar els mecanismes de cooperació internacional, garantint el retorn dels nens un cop finalitzat el període de la visita.
Resultat d’aquesta recomanació és el Conveni sobre les relacions personals del menor, adoptat pel Comitè de Ministres del Consell el 3 de maig de 2002, i obert a signatura el 15 de maig de 2003. El Conveni va entrar en vigor l’1 de setembre de 2005.
Contingut del Conveni
L’objectiu del conveni és, partint dels problemes inherents als seus eventuals restriccions, regular les relacions personals dels menors amb els seus familiars, sempre a la llum del seu interès superior.
D’una manera especial, pretén millorar alguns aspectes relatius al dret de visites nacional i transfronterer, reforçant el dret fonamental de menors i progenitors de mantenir contacte i relació de manera regular i estenent aquest dret a les relacions entre el menor i altres parents.
Amb aquesta finalitat, el Conveni defineix els principis generals que s’han d’aplicar en tota decisió relativa a les relacions personals del menor; estableix mecanismes per garantir el correcte desenvolupament del règim de visita i el retorn immediat del menor al seu lloc d’origen; i fomenta la cooperació entre les autoritats implicades en la decisió, reforçant l’aplicació dels instruments jurídics internacionals existents en la matèria.
Els principis recollits per la Convenció són el dret del menor i els seus pares a mantenir relacions personals regulars, dret que s’estén a altres familiars del menor; el dret del menor a rebre informació, ser consultat i expressar la seva opinió en tota decisió que afecti les seves relacions personals; el deure d’informar els pares de la importància i les conseqüències de l’establiment de relacions regulars amb el seu fill; i el foment de l’adopció d’acords amigables acudint a la mediació familiar o altres mecanismes de resolució de conflictes.
El Conveni recull el deure dels Estats part d’adoptar les mesures necessàries per assegurar l’aplicació de les decisions adoptades, així com d’assegurar la conformitat de la seva legislació als principis del Conveni, i adoptar totes les mesures necessàries a aquest fi.
En el termini de 3 mesos des de l’entrada en vigor del Conveni en l’Estat de què es tracti, aquest ha de comunicar a través de les seves autoritats al secretari general del Consell d’Europa almenys tres categories de mesures de salvaguarda existents en el dret intern .
A aquests efectes, l’art. 10 del Conveni conté exemples de mesures per garantir l’aplicació de les decisions i assegurar el retorn del nen al seu lloc d’origen (determinació de la persona que ha de suportar les despeses del viatge en cas de visites transfrontereres i de la persona que ha de acompanyar el menor, la imposició de multes a la persona que dificulti l’execució de l’acord; dipòsits de passaports; garanties financeres …).
En el cas de visites transfrontereres, les autoritats competents hauran d’assegurar el retorn del nen al seu lloc de residència. I si aquest no es produeix, aplicar tots els instruments nacionals i internacionals pertinents per fer efectiva la restitució del menor. Les decisions referides al retorn del menor, hauran d’adoptar, en la mesura del possible, dins de les 6 setmanes següents a la data de la demanda.
Una autoritat central nomenada l’efecte en cada Estat part s’encarregarà d’exercir les funcions previstes en el Conveni.
Estableix finalment el Conveni l’obligació dels Estats de cooperar entre si per garantir els seus objectius i de preveure un sistema de reconeixement i execució de les decisions adoptades en un altre Estat part.
Països participants
El Conveni va entrar en vigor el dia 1 de setembre de 2005 i la signatura del Conveni està oberta als Estats membres del Consell d’Europa, aquells estats que, no sent membres, van col·laborar en l’elaboració del Conveni ia la Unió Europea.
Actualment han signat el Conveni 18 Estats, entre ells Àustria, Bèlgica, Grècia, Itàlia i Portugal. Únicament està en vigor a 9 Estats: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Malta, la República Txeca, Romania, San Marino, Turquia i Ucraïna.
El Conveni entraria en vigor a Espanya als tres mesos del lliurament de l’instrument de ratificació.
Tot i que es va estimar la demanda de reclamació de filiació paterna, el Tribunal Suprem, a diferència del que va acordar el Jutjat i l’Audiència Provincial, va entendre que l’interès del menor justificava que mantingués el primer cognom matern i que el segon cognom fos el patern.
Tot i que la mare no es va oposar a la reclamació de paternitat, si que va sol·licitar un pronunciament especial en relació amb els cognoms, per a això va donar diverses alternatives: que el menor haurà de continuar usant els cognoms de la mare, o permetre la unió dels cognoms matem com a primer del nen i el primer del pare com a segon o subsidiàriament com a primer cognom el de la seva mare, i com a segon el del pare.
L’Audiència Provincial va considerar que el tema dels cognoms és un tema d’estricta legalitat sent de pertinent aplicació al cas la norma general segons la qual la filiació determina l’ordre dels cognoms, i els fills, en arribar a la majoria d’edat, o l’emancipació, alterar l’ordre dels mateixos, afegint que no s’estima que el canvi dels cognoms del menor pugui redundar en el seu perjudici.
El Tribunal Suprem reconeix que, certament a legalitat vigent, imposa que el primer cognom hagi de ser el patern, però argumenta que no es pot fer una interpretació literal de la norma quan està en qüestió l’interès superior del menor. A més, tenen en compte que properament entrarà en vigor la Llei del Registre Civil 20/2011 de 21 de juliol que “autoritza una interpretació correctora de la vigent, perquè en els aspectes substantius la vigència constitucional dels principis que la inspiren sí que es troben en vigor “.
Tenint en compte que hi ha un naixement amb una sola filiació, determinant aquesta els cognoms, la conseqüència d’un reconeixement tardà en l’inici del procediment judicial, al qual se suma el de durada d’aquest, el canvi de l’ordre dels cognoms arriba al menor a una edat en què tant en la vida social com en l’escolar és conegut pel primer cognom en el seu dia determinat, el Tribunal Suprem conclou que “en aquestes circumstàncies és identificable l’interès del menor en seguir mantenint el seu nom i en aquest cas la seva primer cognom matern, en ser conegut pel mateix en els diferents àmbits familiar, social o escolar “.
Text i font: lexfamily