L’apoderat d’una empresa va formular una demanda de vulneració del seu dret a la intimitat contra una empleada que va gravar amb el seu telèfon mòbil una conversa que va mantenir amb la demandant a l’entrada de l’empresa (a la via pública), en la qual s’escoltava que aquest li lliurava una carta per la qual se l’amonestava formalment i se li imposava una sanció de suspensió de treball i sou. Les sentències d’instància van desestimar la demanda i el Tribunal Suprem ratifica aquest pronunciament.
La Sala recorda que, segons la jurisprudència constitucional, el dret a la intimitat personal «implica l’existència d’un àmbit propi i reservat enfront de l’acció i el coneixement dels altres, necessari, segons les pautes de la nostra cultura, per mantenir una qualitat mínima de la vida humana». Per tal de preservar aquest espai reservat, aquest dret «confereix a la persona el poder jurídic d’imposar a tercers el deure d’abstenir-se de tota intromissió en l’esfera íntima i la prohibició de fer ús del que així conegut». Aplicant aquesta doctrina al supòsit de fet enjudiciat, l’Alt Tribunal conclou que la conducta de la demandada no va suposar una intromissió il·legítima en el dret a la intimitat personal del demandant perquè la conversa es va donar entre dos i la part de la conversa que pertany al manifestat pel demandant no pot considerar referida a un àmbit propi i reservat que no puguin conèixer els altres. I encara que la conversa es mantingués a la porta del centre de treball i es referís a qüestions laborals, àmbit en el qual segons la doctrina constitucional es pot desenvolupar també la intimitat protegida per l’art. 18.1 de la Constitució, tampoc es pot considerar que hi hagués per això una intromissió il·legítima en el dret a la intimitat personal del demandant doncs del seu contingut es dedueix que aquest actuava en la seva condició de representant de l’empresa per la qual treballava la demandada i al exercici de facultats disciplinàries respecte d’aquesta, sense que això suposi una manifestació de la seva intimitat. Finalment, la Sala descarta també una possible violació de dret constitucional del demandant al secret de les comunicacions consagrat en l’art. 18.3 de la Constitució, ja que la mateixa doctrina constitucional estableix que “sigui quin sigui l’àmbit objectiu del concepte de« comunicació», la norma constitucional es dirigeix inequívocament a garantir la seva impenetrabilitat per tercers aliens a la comunicació mateixa”, de tal manera que “no hi ha «secret» per aquell a qui la comunicació s’adreça ni implica contravenció del que disposa l’art. 18.3 de la Constitució la retenció per qualsevol mitjà del contingut del missatge “, i conclou que” qui grava una conversa d’altres atenta, independentment d’una altra consideració, al dret reconegut en l’art. 18.3 de la Constitució, per contra, qui grava una conversa amb un altre no incorre, per aquest sol fet, en conducta contrària al precepte constitucional citat “.
