Comentari a la sentència TSJ País Basc 16-6-15, EDJ 148615
Per María José López Álvarez
Les reformes normatives recents han incrementat de forma significativa el potencial flexibilitzador del mecanisme de distribució irregular de la jornada previst en l’art. 34.2 ET. Si en el seu moment la seva utilització quedava condicionada a l’existència d’un conveni o pacte col·lectiu sobre aquest tema, en l’actualitat, com se sap, l’empresari pot decidir unilateralment la distribució irregular de fins a un 10% de la jornada anual pactada, amb l’única limitació a priori d’informar-ho al treballador amb un mínim de cinc dies d’antelació. I la compensació de les diferències que, per excés o per defecte, s’originin, pot realitzar-se en un termini de fins a dotze mesos des que es van produir, la qual cosa obre la porta als saldos interanuals o el que és el mateix, a la possibilitat de posposar la regularització fins i tot més enllà de l’any natural de referència. És previsible, doncs, com de fet ja està ocorrent, que l’empresa recorri cada vegada amb major freqüència a aquest instrument com a mesura de flexibilitat de la jornada, considerant l’important estalvi de costos que pot suposar. A més a més, es planteja la necessitat de donar resposta als nombrosos punts conflictius que l’aplicació i gestió d’aquesta figura presenta, ja que a la parca regulació legal ha d’afegir-se el fet que en molts casos no existirà un conveni o pacte de referència que hagi pogut preveure tals dificultats.
En el supòsit jutjat per la sentencia TSJ País Basc 16-6-15, EDJ 148615, la controvèrsia es centra entorn a les conseqüències que un sistema de distribució irregular de jornada pot tenir al moment de l’extinció del contracte. I és que, en resoldre’s el contracte de forma anticipada per qualsevol causa, poden produir-se desfasaments quant a les hores degudes i les efectivament realitzades. Com a conseqüència d’això, potser que es generi un saldo positiu, això és, un excés d’hores realitzades pel treballador que ja no podran ser objecte de descans compensatori; o, per contra, un saldo negatiu, en la mesura en què s’hagin gaudit de períodes d’inactivitat que ja no podran equilibrar-se amb hores de treball.
El TSJ considera que aquests desfasaments són conseqüència lògica d’aquesta forma de distribució de la jornada, la qual cosa determina que en la liquidació final hagi de dur-se a terme la corresponent regularització per evitar un enriquiment injust per cap de les parts. I puntualitza que l’art. 30 ET, que conté una garantia salarial per als casos de falta d’ocupació efectiva per causes imputables a l’empresa, no és aplicable, en regular un supòsit diferent. Sembla, doncs, que aquests desajustaments, favorables o no al treballador, han de compensar-se al moment d’extinció del contracte i això, lògicament, tret que el conveni o pacte subscrit contingués alguna previsió específica sobre aquest tema, que hauria de respectar-se (per exemple, que la devolució només procedirà si el saldo és positiu per al treballador, TS 3-7-03, EDJ 241333, TSJ Catalunya 3-5-11, EDJ 129749, TSJ País Basc 28-6-11, EDJ 177958).
Una altra qüestió és si, resultant el crèdit d’hores favorable per al treballador, aquest excés ha d’abonar-se conforme al valor de l’hora ordinària o bé amb la retribució específica que sol reconèixer-se per a les hores extraordinàries. En la negociació col·lectiva, no és infreqüent que s’estableixi la seva compensació com a hores extraordinàries, o fixant un recàrrec sobre l’hora ordinària. De no haver-se previst res expressament, la jurisprudència no ha mantingut una postura uniforme, si bé sembla inclinar-se per la seva consideració com a hores ordinàries, doncs tal és la seva naturalesa en un sistema de distribució irregular de jornada (TSJ Castella-la Manxa 24-5-06, EDJ 248162, TSJ Navarra 29-5-06, EDJ 101797). Això no obsta perquè, si el contracte és temporal, hagi d’atendre’s a un principi de proporcionalitat per fixar la durada màxima de la jornada en funció del temps treballat durant l’any, la qual cosa pot portar al fet que en, alguns casos, aquests saldos hagin de retribuir-se finalment com a hores extraordinàries si se supera el límit de jornada anual pactada (TS 25-2-08, EDJ 25845).
Per acabar, ha de cridar-se l’atenció sobre la importància que adquireix, en el marc d’aquestes fórmules de flexibilitat de jornada, un registre i control adequat per part de l’empresa de les hores de treball efectivament realitzades a cada moment. Tot i que a nivell legal l’única obligació formal que s’imposa a l’empresari en aquest àmbit va vinculada al còmput d’hores extraordinàries en l’art. 35.5 ET, és evident que, com assenyala la AN 4-12-15, EDJ 238144 “el registre diari de jornada és el requisit constitutiu per controlar els excessos de jornada i la seva negació col·loca als treballadors en situació d’indefensió”. Solament si es porta un control actualitzat i fiable de les jornades realitzades pugues, doncs, constatar-se si se superen els llindars màxims de jornada i procedeix computar els excessos com a hores extraordinàries, considerant, a més, que aquest recompte únicament podrà produir-se en la major part dels casos al final de l’any natural. I, en supòsits com l’analitzat, la regularització dels excessos o defectes de jornada resultants en ocasió de l’extinció del contracte pressuposa un registre minuciós de la jornada per l’empresa i la seva comunicació al treballador, perquè aquest pugui tenir constància de la procedència de les hores (TSJ Catalunya 23-5-13, EDJ 108753).