Un any i mig després de la seva entrada en vigor, les conseqüències de no abonar l’import genera dubtes sobre si l’impagament pot aturar un procés, o si es tracta d’una qüestió exclusiva d’Hisenda.
L’impagament de les taxes judicials, és un assumpte de justícia o d’Hisenda? Aquesta és una de les principals controvèrsies que està generant la ja de per si polèmica Llei de Taxes, instaurada fa més d’any i mig i que ha suscitat un gran rebuig per part del sector jurídic.
Una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 30 de gener de 2014, va concloure que la conseqüència de l’impagament de la taxa no pot ser la inadmissió del recurs en aquest cas contenciós-administratiu, sinó el trasllat del cas a l’Administració Tributària per l’exacció de la taxa si escau. En cas contrari, assenyalava, s’estaria posant en risc el dret fonamental a la tutela judicial efectiva.
La sentència recordava que correspon al Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques la gestió de la taxa, competència de caràcter estrictament tributari, tal com sosté l’article 9 de la llei que regula aquest gravamen. En aquest sentit, assenyalava que una cosa és el supòsit, fet que preveu en matèria tributària de gestió de la taxa i les conseqüències processals que es pretenen derivar, que posen en risc el mateix dret fonamental a la tutela judicial efectiva, en aquest cas en matèria de recursos jurisdiccionals i per la via de la seva inadmissió.
Al marge d’aquesta sentència, que es referia a un cas concret en el qual no es va pagar la taxa a l’empara del reconeixement provisional del dret d’assistència jurídica gratuïta, el debat segueix obert.
Incertesa: segons explica Manuel Ortells Ramos, catedràtic de Dret Processal de la Universitat de València, l’article 8.2 de la Llei de Taxes, en el seu apartat 2, no deixa clara, per a tots els fets imposables de la taxa, les conseqüències de la manca de pagament o d’acreditació, després del requeriment d’esmena. Apunta que si el fet imposable és un acte subjecte a termini de preclusió, té sentit que la conseqüència de no pagar consisteixi en la preclusió de l’acte processal i la consegüent continuació o finalització del procediment, segons correspongui.
No obstant això, aquest expert recorda que hi ha fets imposables no consistents en actes subjectes a terminis de preclusió, encara que puguin estar-ho a terminis juridicomaterials de prescripció o de caducitat. Així passa amb els actes de demanda de procés de declaració i d’execució de títols no jurisdiccionals, així com amb les peticions inicials de procés monitori. En aquests supòsits, tal com explica Ortells, la conseqüència esmentada per l’article 8.2 de la Llei de Taxes no té sentit i podria dir-se que l’article omet establir la conseqüència per a aquests supòsits.
A partir d’aquesta base, explica, no pot arribar a la conclusió que la conseqüència és la inadmissió de la demanda, perquè una restricció semblant del dret d’accés als tribunals no pot fundar-se sobre una base legal tan inconsistent. En aquests casos la conseqüència no seria processal, sinó només tributària, de manera que el tribunal hauria de traslladar a l’administració tributària als efectes pertinents d’exacció de la taxa.
Font: expansión.
