La responsabilitat penal de les empreses, com a persones jurídiques, afecta no només als delictes que es cometin en el si de la seva organització, sinó també als quals puguin cometre tercers com a proveïdors, subcontractes o autònoms que prestin els seus serveis a la companyia.
Així ho preveu el Codi Penal, que exigeix deures de supervisió, vigilància i control sobre tots aquells que puguin estar sotmesos a l’autoritat dels responsables de la companyia, com pot succeir quan s’encarrega un determinat servei a una altra signatura. Això sí, perquè es consideri que l’empresa és responsable, aquest delicte ha d’haver-li reportat algun benefici, ja sigui de forma directa o indirecta.
Seria el cas, per exemple, d’un agent comercial autònom que presti els seus serveis a la companyia i que, per aconseguir un contracte, suborni a funcionaris públics (amb coneixement o no de l’empresa), o una assessoria fiscal contractada per la companyia que cometi un delicte en benefici d’aquesta última.
La recent circular de la Fiscalia sobre la responsabilitat penal de les persones jurídiques incideix en aquesta qüestió, advertint que n’hi ha prou que els qui cometin el delicte estiguin sota la direcció, supervisió, vigilància o control de la companyia, sense que sigui necessari que s’estableixi “una vinculació formal amb l’empresa a través d’un contracte laboral o mercantil, quedant inclosos autònoms o treballadors subcontractats”.
Amb això, es promou que les empreses siguin conscients que poden ser responsables penalment del treball que encarreguin a un tercer i no busquin eludir responsabilitats.
Com prevenir-ho?
Segons la reforma penal que va entrar en vigor al juliol, l’empresa pot quedar exempta de responsabilitat si demostra que ha pres les mesures de prevenció que estableix la norma. En aquest cas, l’exclusió de responsabilitat podria passar per exigir a tots els seus proveïdors que comptin amb un model de prevenció penal.
Si no, es corre el risc que se li imputi el delicte del tercer, ja que la persona jurídica no només respon per autoria sinó també per participació en la mesura en què no posa els mitjans necessaris per evitar un delicte.
En aquesta línia, Fernando Lacasa, responsable de l’àrea de Forensic en Grant Thornton, assenyala que, “de cara als treballadors subcontractats, l’empresa no pot fer valer el seu model de prevenció penal com amb els seus propis empleats”, per la qual cosa “sembla lògic que el degut control en aquest cas s’exerceixi a través de l’exigència al proveïdor del seu propi model de prevenció penal”.
I explica que “és possible anar més enllà, a través de l’anàlisi dels possibles riscos penals que puguin donar-se en l’àmbit d’aquesta contractació, per posteriorment exigir -com a condicions contractuals- el compliment d’aquells controls que al nostre judici mitiguin els riscos detectats”.
Activitat empresarial
Bernardo del Rosal, catedràtic de Dret Penal i advocat de Clifford Chance, assenyala que “moltes empreses no són del tot conscients de la pròpia responsabilitat penal que se’ls pot generar, en la seva activitat empresarial, en les seves relacions amb tercers, precisament per comportaments d’aquests tercers (agents comercials o distribuïdors)”.
Des del punt de vista de la responsabilitat penal, explica, “aquestes relacions de negoci són contemplades com un únic acte del que cada part té la seva parcel·la de responsabilitat; uns per acció i uns altres per omissió”.
Per això, en la seva opinió, “és fonamentalmonitorizar, vigilar i auditar les activitats d’aquells tercers que estiguin més implicats a les àrees de risc de l’empresa. Sobretot quan tinguin funcions importants, com la captació de negoci en països de llarga tradició de corrupció”.
Font: Consultor Jurídico
Consideren que l’objectiu se centra a reeducar i protegir l’interès del menor
La fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, i nombrosos juristes consultats per EL PERIÓDICO avalen sense fissures l’actual legislació del menor, que exonera de responsabilitat penal els menors de 14 anys. Només alguns advocats precisen que es podria modificar algun aspecte de la normativa actual, en el sentit que hauria de ser un jutge i no l’Administració autonòmica, com és el cas, qui s’encarregui de valorar la situació del nen o nena que hagi comès un delicte. Tots ells recolzen que el principal objectiu és que els menors assumeixin el que han fet i treballar amb ells, des del punt de vista educatiu i psicològic, perquè no ho tornin a repetir. El càstig, com a tal, no és la solució.
La polèmica sobre la possibilitat de rebaixar l’edat penal s’ha reobert arran de la mort del professor de l’institut Joan Fuster a mans d’un alumne de 13 anys. Dilluns, el nen, després d’entrar al col·legi amb una ballesta, un ganivet de muntanya, un pic de muntanya i un còctel molotov, va matar el docent i va ferir una professora i diversos alumnes. La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, va assegurar ahir que l’estudiant «podria estar dos o tres anys sota atenció continuada» de la Direcció General d’Atenció a la Infància, però que això depèn del dictamen que es realitzi.
Sectors conservadors de la societat, com sol passar en casos de delictes greus comesos per menors que no són imputables, han tornat a reclamar una modificació de la llei per rebaixar l’edat penal, com es va fer al seu dia a Anglaterra. En aquell país, la responsabilitat penal es va baixar als 10 anys arran del cas ocorregut el 1993, quan els nens A i B (tots dos de 10 anys) van raptar, torturar i assassinar un altre de dos.
La fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, que ahir era a Barcelona, es va mostrar frontalment en contra de la possibilitat de rebaixar l’edat penal a Espanya. «És una decisió del legislador, però el Comitè dels Drets de l’Infant de l’ONU anima tots els estats a elevar les seves edats de responsabilitat penal i, als que ja la tenen en 14 anys, a no rebaixar-la». Madrigal veu «positives» aquestes recomanacions, però això no significa que no s’hagin de prendre mesures en l’àmbit de la protecció jurídica dels menors. Va assenyalar que el fet que no s’hagi de rebaixar l’edat penal no exclou que es facin «reflexions» en àmbits com el sanitari o l’educatiu.
LA PREVENCIÓ
L’advocada Maria Pascual, del despatx González Franco, sosté que «l’interès del menor és el que ha de regir la legislació penal» i que un cas concret i aïllat no ha de motivar que es portin a terme «revisions». Al seu parer, «en l’àmbit dels menors, l’objectiu ha de ser la prevenció, en lloc del càstig». I ressalta que les mesures que s’han d’adoptar en casos com el de l’institut Joan Fuster «han d’anar orientades a l’àmbit educatiu, no solament a l’escola sinó, en especial, al seu entorn immediat, a la família».
La lletrada destaca que «en el si més íntim de la família és on s’ha d’estar alerta amb els comportaments dels fills, preocupar-se per com se senten, acompanyar-los en l’accés a la informació, veure amb qui van i què fan. És en aquest àmbit, el de la teràpia familiar, en el qual s’ha de focalitzar la reeducació del menor a través d’un treball de mediació i reparació psicològica. Àmbits, tots aquests, en els quals el dret penal no té cabuda ni sentit».
En un sentit similar s’expressa Xavier Puigdollers, president de la secció d’infància i adolescència del Col·legi d’Advocats de Barcelona. «Estem parlant d’un nen. La llei el reconeix com un menor d’edat perquè s’està formant; està creixent. Fins als 14 anys no tenen responsabilitat penal perquè els falta maduresa. S’ha de mantenir aquest límit», sentencia. El nen ha d’estar protegit. «¿Es fa tot el possible? ¿Ningú havia escoltat l’alumne del Joan Fuster? ¿Les escoles compten amb els mitjans necessaris? ¿La família té temps suficient per atendre els seus fills? Rebaixar l’edat penal no és la solució, sinó la reeducació perquè assimili el mal causat».
UN JUTGE
L’advocada Leire López, del despatx Vosseler, opina que l’edat penal no s’ha de tocar, però que no és l’Administració qui ha d’avaluar la situació en què es troba el nen que comet una infracció penal, sinó un jutge, ja que aquest podria decretar l’internament del nen en un centre d’acollida de menors per aplicar-li mesures «efectives de tractament». L’Administració, afegeix, no pot acabar privant de llibertat un nen i donar-li només tractament terapèutic i psicològic. Però en alguns casos greus, s’haurien d’aplicar també «mesures de seguretat», com ara l’internament, afirma la lletrada.
Font: Elperiódico.com