El jutjat del social nº 3 d’Elx ha dictaminat que els treballadors a temps parcial han de gaudir de les mateixes garanties que els treballadors a jornada completa a la cobertura dels salaris i indemnitzacions per acomiadament que han de cobrar del Fons de Garantia Salarial (Fogasa ).
En una sentència, el tribunal dóna la raó a una treballadora que va ser acomiadada i li reconeix un salari matemàticament d’acord amb la jornada del 80% de l’habitual que realitzava, quan el Fogasa estableix uns límits més baixos, ja que ofereix fins a 120 dies de salari pendent de cobrament i com a límit el doble del salari Mínim Interprofessional (SMI), que són 50,09 euros al dia, i 30 dies de salari per any treballat i tenint també com a límit del salari diari el doble del SMI.
La major part de la jurisprudència dels tribunals superiors de justícia estableix que en els contractes amb jornada parcial s’ha d’aplicar la tesi del fons. Des de Piqueras Consultors apunten que el jutge va estimar els arguments de l’empleada perquè ni els decrets reguladors de l’SMI ni l’Estatut dels Treballadors realitzen la distinció del Fogasa.
Font: Expansión.com
Per Dret de Família entenem el conjunt de normes que regulen les relacions personals i patrimonials entre els que integren la família en els termes que és reconeguda per l’ordenament. Fonamentalment es refereix al matrimoni, la filiació, parentiu i a les obligacions familiars.
L’existència de relacions familiars pot tenir transcendència quan es realitzen fets, actes o negocis jurídics, les normes reguladores han previst conseqüències específiques per als casos en què en els mateixos participen persones integrants d’una mateixa família. I són precisament aquestes normes les que donen més rellevància al parentiu per afinitat, és a dir, les que ho juridifiquen, ja que el Codi Civil regula el parentiu consanguini o carnal, però no el parentiu per afinitat, que és el vincle que es dóna entre un cònjuge i els parents consanguinis de l’altre, i per tant també entre una persona i els cònjuges dels seus propis parents consanguinis. Ara bé, aquest efecte, de marcat caràcter social, és assumit pels operadors jurídics i tàcitament en diverses normes, ja que no està previst expressament en cap norma de l’ordenament jurídic vigent.
La inexistència de la regulació del parentiu per afinitat, comporta que, per exemple, quedi en mans dels tribunals la interpretació de si s’extingeix o no amb la dissolució del matrimoni que va crear el vincle, podent ser diferent la resposta si la causa de la dissolució és la mort del cònjuge que va donar lloc al vincle, o el divorci, i això a més també pot estar en funció de l’àmbit jurisdiccional de què es tracti. A l’efecte de l’Impost sobre Successions i Donacions, alguna norma autonòmica també ha establert la subsistència del parentiu per afinitat en cas de mort del cònjuge el matrimoni va generar el vincle.
Són doncs, les normes que per a determinats fets, actes o negocis jurídics, reserven unes conseqüències singulars també per als parents afins, les que donen rellevància jurídica al parentiu per afinitat. És més, aquestes normes sovint es refereixen només al parentiu, sense adjectivar consanguini o afí, i en altres se li esmenta expressament, i al costat d’això, no existeix un criteri clar i homogeni per determinar l’abast dels graus de parentiu afectats, doncs a vegades només arriba al primer i en altres arriba fins al quart, i hi ha algun cas en què resulta enigmàtica la raó per la qual la condició parental ha estat contemplada com un avantatge per a l’afectat, i no com un inconvenient, o al contrari. Això és, la discriminació per raó del parentiu, amb les seves restriccions o cauteles, que fins i tot poden penalitzar per ser parent, apareix per la presumpció que en determinades relacions jurídiques l’existència de parentiu pot amagar fins fraudulents o suposar una amenaça a la independència, si bé en altres ocasions, suposen una discriminació positiva.
La circumstància de ser parent per suportar les conseqüències legals és objectiva, però en alguna ocasió la jurisprudència modula i subjectivitza al cas concret.
Els afins –sogres, cunyats, gendres, nores, padrastres, fillastres …, que en molt comptades ocasions són així identificats per les normes–, com s’ha dit, són objecte de discriminacions, unes vegades positives i altres negatives, sent especialment rellevants en matèria civil per exemple en casos d’adopció.
Entre aquest cercle de parents afins no s’ha d’incloure als habitualment denominats mig germans, que són germans consanguinis o uterins, segons el seu ascendent comú sigui el pare o la mare, però el dubte sorgeix en relació amb els germanastres. El parentiu afí en línia recta de primer grau és l’existent entre fillastres amb els padrastres i madrastres, per ser uns i altres consanguinis d’un dels cònjuges. En canvi, entre els respectius fills de cada un dels cònjuges, que fins i tot poden compartir germans si en el nou matrimoni, o nova parella, hi ha nous fills comuns, tot i que el parentiu per a afinitat és el que hi ha entre un cònjuge i els consanguinis de l’altre, no es pot dir que els germanastres siguin estranys i no parents a tots els efectes. Sens dubte no tenen cap dret hereditari legal, però no tindria tota lògica, fins i tot jurídica, que als germanastres no se’ls reconeguessin els permisos i llicències o no se’ls apliqués les causes d’incompatibilitats o d’abstenció i recusació previstes per afins fins al segon grau.
D’altra banda, cal no desconèixer la realitat social, i cada vegada són més les normes que tenen en compte l’existència d’anàlogues relacions d’afectivitat a la conjugal (parelles de fet, estables o permanents, o convivent), no només per equipar la parella al cònjuge, sinó també per assimilar la relació amb els parents consanguinis de la parella als afins, sense existir matrimoni, del que era habitual en matèria penal, però es va estenent a poc a poc per la resta de l’ordenament, sent la matèria tributària estatal la qual encara no preveu cap extensió d’aquest tipus per assimilar als parents afins sense existir matrimoni, i la parella de fet només és rellevant en l’Impost sobre l’Increment de Valor dels terrenys de naturalesa urbana, i per restringir l’ús d’una exempció.
Font: Legal Today
Respecte a les activitats molestes dels arrendataris, la Comunitat de propietaris pot interposar una acció judicial de “cessació d’activitats molestes” contra aquells propietaris o inquilins que realitzen al pis (o local) activitats molestes, insalubres, nocives o perilloses i que pertorbin la pau, seguretat o tranquil·litat de la resta de veïns.
L’article 7.2 de la Llei de Propietat Horitzontal estableix que: “Al propietari i a l’ocupant del pis o local no els està permès desenvolupar en ell, o en la resta de l’immoble, activitats prohibides en els estatuts, que resultin nocives per la finca o que contravinguin les disposicions generals sobre activitats molestes, insalubres, perilloses o il·lícites”.
El president de la comunitat, a iniciativa pròpia o de qualsevol dels propietaris o ocupants, requerirà, a qui realitzi les activitats prohibides per aquest apartat, la immediata cessació de les mateixes amb l’advertiment d’iniciar les accions judicials procedents.
Si l’infractor persisteix a la seva conducta el President, amb l’autorització prèvia de la Junta de propietaris, pot entaular contra ell una acció de cessació que s’ha de substanciar per mitjà del judici ordinari.Una vegada presentada la demanda, acompanyada de l’acreditació del requeriment fefaent a l’infractor i de la certificació de l’acord adoptat per la Junta de propietaris, el jutge podrà acordar amb caràcter cautelar la cessació immediata de l’activitat prohibida, amb l’advertiment d’incórrer en delicte de desobediència. Podrà adoptar així mateix les mesures cautelars que siguin necessàries per assegurar l’efectivitat de l’ordre de cessació.
La demanda haurà de dirigir-se contra el propietari i, en el seu cas, contra l’ocupant de l’habitatge o local. Si la sentència fos estimatòria podrà disposar, a més a més de la cessació definitiva de l’activitat prohibida i de d’indemnització de danys i perjudicis que procedeixi, la privació del dret a l’ús de l’habitatge o local per temps no superior a tres anys, en funció de la gravetat de la infracció i dels perjudicis ocasionats a la comunitat. Si l’infractor no fos el propietari, la sentència podrà declarar extingits definitivament tots els seus drets relatius a l’habitatge o local, així com el seu immediat llançament.
Si el pis o local està llogat i és l’arrendatari qui provoca aquestes activitats, els Tribunals es decanten majoritàriament per la necessitat també de demandar al propietari per les activitats molestes de l’inquilí, argumentant que la relació processal correcta seria la de demandar a tots dos (propietari i llogater), ja que encara que el propietari no sigui directament qui causa aquests perjudicis, el resultat del procediment l’afectaria de manera directa, ja que l’objectiu d’aquesta acció és la cessació de l’activitat molesta, sempre i quan se li hagi requerit prèviament perquè exerciti les accions oportunes i hagi fet cas omís a les peticions de la Comunitat. La Junta de Propietaris autoritzarà al President a interposar la referida acció mitjançant majoria simple.
Font: elderecho.com
En els pròxims dies es publicarà al Diari Oficial de la Unió Europea el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD), un fet que suposa una gran rellevància, no només per l’abast i rang legislatiu (aplicació directa a tots els estats membres de la Unió) sinó, sobretot, perquè afecta al dret fonamental a la privadesa i a la protecció de les dades personals.
El Reglament entrarà en vigor al cap de 20 dies de la seva publicació però únicament serà d’obligat compliment dos anys després de la seva publicació.
A continuació, tractarem algunes qüestions destacables del RGPD en relació amb el reforçament dels drets dels interessats, en particular, el nivell d’informació que s’hauria de donar als mateixos, la relació entre el responsable i l’encarregat del tractament de les dades personals, el famós Dret a l’Oblit i la introducció de la figura del Delegat de Protecció de Dades.
1- Enfortiment de les obligacions d’informació als interessats.
Una de les modificacions introduïdes pel Reglament Europeu deriva de l’aplicació del principi de transparència, ja que es reforça la informació que s’ha de facilitar als titulars de les dades.
L’obligació d’informació es reforça dràsticament, per tant, sens dubte, això exigirà un esforç considerable per part dels responsables del fitxer de cara a adequar les seves clàusules d’informació als interessats, especialment en matèria de conservació de dades i transferències internacionals.
2- Relació entre el responsable i l’encarregat del tractament.
El Reglament Europeu matisa les qüestions que haurà de regular el contracte que es formalitzi entre el responsable i l’encarregat del tractament. Entre altres aspectes, estableix l’obligació de l’encarregat de col·laborar amb el responsable perquè aquest compleixi de la millor manera possible les obligacions que li corresponen enfront dels interessats. També regula l’obligació de l’encarregat de cooperar i facilitar les obligacions de seguretat que corresponen al responsable i, obliga a facilitar informació sobre la gestió de seguretat que s’ha realitzat perquè a la vegada el responsable pugui provar de la millor manera possible el compliment de les mesures de seguretat que li corresponen.
3- El Dret a l’Oblit.
Es tracta del dret dels subjectes titulars de les dades a obtenir, sense dilació indeguda, la supressió de les dades personals que el concerneixin del responsable del tractament en determinats suposats, entre uns altres, quan les dades no siguin necessàries per a les finalitats per les quals van ser recollides, quan les dades personals hagin estat tractades il·lícitament o quan les dades personals hagin de suprimir-se per complir amb una obligació legal establerta en la legislació aplicable al responsable del tractament.
4- La figura del Delegat de Protecció de Dades
El Reglament Europeu ha introduït la figura del Delegat de Protecció de Dades (DPO, per les seves sigles en anglès), imposant l’obligatorietat del nomenament d’un DPO a tots els organismes públics i a les entitats privades que tinguin com a activitats principals la “observació habitual i sistemàtica d’interessats a gran escala” o el “tractament a gran escala de categories especials de dades”.
Entre les funcions del DPO destaquen l’assessorament general dins de la companyia en tot el relatiu a protecció de dades personals, la supervisió del compliment de la legislació i polítiques de privacitat, l’elaboració d’informes d’avaluació d’impacte de certs tractaments de dades personals i la cooperació amb les autoritats de control nacional.
Font: Elderecho.com
¿A quina hora exactament entra i a quina hora surt cada dia cada treballador, tant al matí com després de dinar?
¿Això es controla a la seva empresa? Si no es fa, d’aquí poc haurà d’instaurar un sistema per fer-ho i aplicar-ho absolutament a tots els treballadors, i no només per als treballadors que donen serveis a temps parcial (que ja era obligatori fer-ho per poder controlar si es feien hores complementàries), sinó absolutament per a tots els treballadors, tant si…
… tenen jornada partida com intensiva
… treballen al centre de treball o es desplacen
… fan hores extres o no
… tenen horari flexible o sempre han d’entrar i sortir a la mateixa hora
… la seva empresa té una gran plantilla o només són uns pocs treballadors.
I, per què ara exigeix això l’Audiència Nacional?
Doncs, en realitat, l’exigència de portar un control diari de la jornada sempre ha estat a l’Estatut dels Treballadors (art. 35.5 de l’ET), però vinculada al còmput de les hores extres. Així que, si els treballadors no feien hores extres, no era obligatori portar aquest control.
Però l’Audiència Nacional entén que si no s’exigeix a l’empresa a controlar la jornada diària encara que no es fassin hores extres, no es pot saber si es fan hores extres, i com no es fan hores extres, no es controlen.
Per trencar amb aquesta inèrcia i evitar que els treballadors quedin indefensos per poder demostrar si estan treballant més del que estipula el seu contracte o conveni, ha sentenciat que totes les empreses han d’efectuar el registre diari de la jornada de cada treballador. Si no ho fan, estarien incomplint la llei.
Comentari a la sentència TSJ País Basc 16-6-15, EDJ 148615
Per María José López Álvarez
Les reformes normatives recents han incrementat de forma significativa el potencial flexibilitzador del mecanisme de distribució irregular de la jornada previst en l’art. 34.2 ET. Si en el seu moment la seva utilització quedava condicionada a l’existència d’un conveni o pacte col·lectiu sobre aquest tema, en l’actualitat, com se sap, l’empresari pot decidir unilateralment la distribució irregular de fins a un 10% de la jornada anual pactada, amb l’única limitació a priori d’informar-ho al treballador amb un mínim de cinc dies d’antelació. I la compensació de les diferències que, per excés o per defecte, s’originin, pot realitzar-se en un termini de fins a dotze mesos des que es van produir, la qual cosa obre la porta als saldos interanuals o el que és el mateix, a la possibilitat de posposar la regularització fins i tot més enllà de l’any natural de referència. És previsible, doncs, com de fet ja està ocorrent, que l’empresa recorri cada vegada amb major freqüència a aquest instrument com a mesura de flexibilitat de la jornada, considerant l’important estalvi de costos que pot suposar. A més a més, es planteja la necessitat de donar resposta als nombrosos punts conflictius que l’aplicació i gestió d’aquesta figura presenta, ja que a la parca regulació legal ha d’afegir-se el fet que en molts casos no existirà un conveni o pacte de referència que hagi pogut preveure tals dificultats.
En el supòsit jutjat per la sentencia TSJ País Basc 16-6-15, EDJ 148615, la controvèrsia es centra entorn a les conseqüències que un sistema de distribució irregular de jornada pot tenir al moment de l’extinció del contracte. I és que, en resoldre’s el contracte de forma anticipada per qualsevol causa, poden produir-se desfasaments quant a les hores degudes i les efectivament realitzades. Com a conseqüència d’això, potser que es generi un saldo positiu, això és, un excés d’hores realitzades pel treballador que ja no podran ser objecte de descans compensatori; o, per contra, un saldo negatiu, en la mesura en què s’hagin gaudit de períodes d’inactivitat que ja no podran equilibrar-se amb hores de treball.
El TSJ considera que aquests desfasaments són conseqüència lògica d’aquesta forma de distribució de la jornada, la qual cosa determina que en la liquidació final hagi de dur-se a terme la corresponent regularització per evitar un enriquiment injust per cap de les parts. I puntualitza que l’art. 30 ET, que conté una garantia salarial per als casos de falta d’ocupació efectiva per causes imputables a l’empresa, no és aplicable, en regular un supòsit diferent. Sembla, doncs, que aquests desajustaments, favorables o no al treballador, han de compensar-se al moment d’extinció del contracte i això, lògicament, tret que el conveni o pacte subscrit contingués alguna previsió específica sobre aquest tema, que hauria de respectar-se (per exemple, que la devolució només procedirà si el saldo és positiu per al treballador, TS 3-7-03, EDJ 241333, TSJ Catalunya 3-5-11, EDJ 129749, TSJ País Basc 28-6-11, EDJ 177958).
Una altra qüestió és si, resultant el crèdit d’hores favorable per al treballador, aquest excés ha d’abonar-se conforme al valor de l’hora ordinària o bé amb la retribució específica que sol reconèixer-se per a les hores extraordinàries. En la negociació col·lectiva, no és infreqüent que s’estableixi la seva compensació com a hores extraordinàries, o fixant un recàrrec sobre l’hora ordinària. De no haver-se previst res expressament, la jurisprudència no ha mantingut una postura uniforme, si bé sembla inclinar-se per la seva consideració com a hores ordinàries, doncs tal és la seva naturalesa en un sistema de distribució irregular de jornada (TSJ Castella-la Manxa 24-5-06, EDJ 248162, TSJ Navarra 29-5-06, EDJ 101797). Això no obsta perquè, si el contracte és temporal, hagi d’atendre’s a un principi de proporcionalitat per fixar la durada màxima de la jornada en funció del temps treballat durant l’any, la qual cosa pot portar al fet que en, alguns casos, aquests saldos hagin de retribuir-se finalment com a hores extraordinàries si se supera el límit de jornada anual pactada (TS 25-2-08, EDJ 25845).
Per acabar, ha de cridar-se l’atenció sobre la importància que adquireix, en el marc d’aquestes fórmules de flexibilitat de jornada, un registre i control adequat per part de l’empresa de les hores de treball efectivament realitzades a cada moment. Tot i que a nivell legal l’única obligació formal que s’imposa a l’empresari en aquest àmbit va vinculada al còmput d’hores extraordinàries en l’art. 35.5 ET, és evident que, com assenyala la AN 4-12-15, EDJ 238144 “el registre diari de jornada és el requisit constitutiu per controlar els excessos de jornada i la seva negació col·loca als treballadors en situació d’indefensió”. Solament si es porta un control actualitzat i fiable de les jornades realitzades pugues, doncs, constatar-se si se superen els llindars màxims de jornada i procedeix computar els excessos com a hores extraordinàries, considerant, a més, que aquest recompte únicament podrà produir-se en la major part dels casos al final de l’any natural. I, en supòsits com l’analitzat, la regularització dels excessos o defectes de jornada resultants en ocasió de l’extinció del contracte pressuposa un registre minuciós de la jornada per l’empresa i la seva comunicació al treballador, perquè aquest pugui tenir constància de la procedència de les hores (TSJ Catalunya 23-5-13, EDJ 108753).
La Biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona inicia un cicle de conferències que sota el títol ‘Dret per a no juristes’ vol donar a conèixer de forma planera i senzilla diferents conceptes jurídics i també analitzar diverses situacions socials que es donen en la nostra societat arran dels canvis normatius que s’estan produint.
Les sessions tindran lloc el tercer dimarts de cada mes, a les 19h, en un espai emblemàtic com és la Biblioteca del Col·legi, considerada una de les millors biblioteques jurídiques privades d’Europa.
21 d’abril a les 19h: Què és el dret?
La sessió inaugural d’aquest cicle -que tindrà lloc el dimarts 21 d’abril, a les 19h- estarà presidida pel degà d’aquesta Corporació, Oriol Rusca, i per l’advocat, coordinador d’aquesta activitat i president de l’ANUE, Eduard Sagarra. Aquesta primera conferència, que versarà sobre Què és el dret? es farà en un lloc excepcional com és la Sala de Lectura de la Biblioteca de l’ICAB i anirà a càrrec de l’advocat Màrius Miró.
La inscripció és gratuïta i s’ha de fer a través del següent enllaç:
19 de maig a les 19h: Què és un imputat?
En la segona conferència s’explicarà Què és un imputat?. L’exposició anirà a càrrec del diputat de la Junta de Govern de l’ICAB Jorge Navarro i tindrà lloc el dimarts 19 de maig, a les 19h, a la Sala de Dret Marítim de la Biblioteca.
La inscripció és gratuïta i s’ha de fer a través del següent enllaç:
16 de juny a les 19h: Els estrangers i les fronteres’
La tercera i última sessió d’aquest cicle tractarà sobre Els estrangers i les fronteres: les tanques de Ceuta i Melilla. La conferència anirà a càrrec de l’advocat Eduard Sagarra i se celebrarà el dimarts 16 de juny, a les 19h, a la mateixa Sala de Dret Marítim de la Biblioteca.
La inscripció és gratuïta i s’ha de fer a través del següent enllaç:
Seran psicòlegs especialitzats i col·laboraran amb el jutjat per normalitzar les relacions parentals després que s’hagi dictat la sentència de divorci.
El 7 de maig de 2014, la secció 12a de l’AP de Barcelona va dictar un sentència en la qual entre els seus pronunciaments recordava que “L’anterior distribució de les estades i visites es fixa a partir del moment en què normalitzin les relacions patern – filials; per a tal, es disposa el seguiment i suport per un coordinador de parentalitat que serà consensuat per les parts de mutu acord, o designat pel jutge entre els experts que figurin en el cens del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya; la persona que realitzi el seguiment en tal condició queda facultat per a entrevistar-se amb tots els membres de la família, amb els metges, responsables del centre escolar i professors, si s’escau, i ha d’establir amb el major grau de consens possible el calendari, les pautes i les condicions per a la normalització de la relació paternofilial. Remetrà un informe al jutjat cada tres mesos “.
El pare va interposar recurs de cassació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en relació amb la figura d’un coordinador de parentalitat, al·legant la falta de concreció sobre la tasca del professional i que, en el nostre dret, a diferència d’altres ordenaments jurídics, no es regula aquesta figura ni els seus drets o obligacions de manera que el jutge només pot disposar de mesures de supervisió de les relacions personals patemo-filials a través dels “Punts de travada” o mitjançant els serveis tècnics de “Suport judicial” que, en tot cas, han de tenir caràcter gratuït per a les parts.
El TSJ de Catalunya va dictar sentència el passat 26 febrer 2015 resolent el recurs de cassació, delimitant la figura del coordinador de parentalitat
Assenyala aquesta Sentència que la figura del coordinador de parentalitat sorgeix en els anys 90 als Estats Units i Canadà per a la normalització de les relacions parentals després del conflicte matrimonial o de parella, en contextos de greu conflictivitat per diverses causes, en la qual es troben implicats , els fills menors. Part de la base que després de la ruptura matrimonial i les decisions judicials subsegüents, sorgeixen canvis en l’organització de la vida familiar que exigeixen una adaptació precisa i d’una lleial col·laboració entre els progenitors perquè les noves situacions afectin el menys negativament possible a l’estabilitat emocional dels fills. Els cònjuges no sempre es troben en disposició d’oferir aquesta col·laboració, produint situacions conflictives, en el règim de compliment de les sentències que exigeixen d’una contínua intervenció dels tribunals amb les limitacions de tot ordre, en particular, processals que comporta. En aquests ordenaments el coordinador de parentalitat es presenta, doncs, com un auxiliar o col·laborador del jutge en la implantació efectiva de les noves mesures amb facultats de gestió del conflicte, de mediació, de reconducció de la família cap a la normalització de la nova situació en un clima pacífic que permeti que en un temps raonable la família accepti les noves pautes i sigui capaç de autogestionar. En alguns casos el coordinador pot prendre decisions vinculants per a la família. S’organitza sota els principis d’especialitat, neutralitat, eficàcia i confidencialitat, excepte la Informació que s’hagi de donar al tribunal.
Després de reconèixer la Sentència que aquesta figura no la contempla ni regula com a tal el nostre ordenament jurídic, raona que no ens és aliè el problema que el coordinador de parentalitat intenta solucionar en el dret comparat, és a dir, això és, l’efectiva implantació de les mesures judicials que afectin les relacions personals entre la família conflictiva de la manera més consensuada i pacífica possible, per evitar tot risc emocional en els menors que pugui perjudicar la seva vida present i condicionar el desenvolupament futur de la seva personalitat. Amb això es tracta d’vorejar una intervenció contínua i forçada dels tribunals que no solen ser capaços de solucionar aquesta especial problemàtica amb els mitjans d’execució clàssics (prevencions, multes, o la intervenció de la força pública).
Després de fer un recorregut per la legislació autonòmica, nacional i internacional del TSJ de Catalunya no veu cap obstacle en la introducció del coordinador parental perquè en casos de “greu conflicte i per tant excepcionals” tinguin una actuació dinàmica en execució de sentència. No obstant això cal que, com la potestat jurisdiccional no és delegable, l’actuació d’aquests professionals s’ha d’acomodar a l’ordenat pels jutges, sent aquests els que, en cas de controvèrsia, sense perjudici de les propostes que els tècnics puguin realitzar , prendran lliurement les decisions que considerin pertinents vinculants per a les parts.
A la part dispositiva i per a la normalització de les relacions patern filials es disposa una mesura de suport per un especialista en parentalitat, consensuat entre les parts de mutu acord o designat pels Equips d’assessorament tècnic en l’àmbit de família (EATAF), de poder acceptar i realitzar el treball en forma immediata. En un altre cas, la designació pot recaure en un professional de les llistes proporcionades pel Col·legi de Psicòlegs de Catalunya d’entre els especialistes en parentalitat, en la forma prevista per l’art. 341 de la Lee 1/2000. L’especialista comptarà amb facultats per mantenir entrevistes amb els progenitors, de manera menors, amb els membres de la família extensa, professors i amb els metges psiquiatres o psicòlegs que atenguin els pares o als fills, sense perjudici del que disposa la disposició addicional sisena n ° 4, in fine, de l’Llibre II CCCat. Ha d’intentar consensuar amb els pares les mesures d’aproximació que entengui adients (calendari, pautes i condicions per a la normalització de la relació paternofilial), informant al Jutjat dels acords als quals les parts hagin arribat al respecte, amb la seva intervenció o fent les propostes de relacions personals o estades dels menors amb el pare que estimi convenients al jutge de l’execució perquè aquest adopti l’oportuna decisió, en cas de desacord. La seva intervenció serà temporal pel que cessarà en el termini de tres mesos, llevat que el jutge de l’execució disposi fonament una pròrroga. Les despeses que comporti la seva intervenció seran afrontats per les parts en la forma disposada per l’art. 241 i ss de la LEC 1/2000.
Font: lexfamily.eu
El Consell de Ministres ha aprovat dos projectes de llei (un de Llei Orgànica i un altre de Llei Ordinària) que modifiquen la Llei d’Enjudiciament Criminal (LECrim) per agilitzar la justícia penal, enfortir les garanties processals de l’investigat, establir un nou marc processal del decomís i regular les mesures d’investigació tecnològica, que no tenen marc legal per tractar-se d’una llei aprovada en 1882, segons un comunicat del Ministeri de Justícia.
El text aprovat aquest divendres 13 de març 2015 remet a l’Avantprojecte de Llei aprovat en Consell de Ministres el passat 5 desembre 2014 però les seves matèries s’han escindit en dos Projectes de Llei: un regula les qüestions que afecten a drets fonamentals (Projecte de Llei Orgànica), com l’estatut de l’investigat i les diligències d’investigació tecnològica, i l’altre les d’índole processal, entre les que es troben les mesures d’agilització de la justícia penal i altres garanties com el procés monitori penal, la generalització de la segona instància i l’ampliació del recurs de revisió.
La reforma s’emmarca en el paquet de mesures contra la corrupció que facilita jutges i fiscals eines eficaces en la lluita contra aquest tipus de delictes.
Font: elderecho.com.