La pensió alimentària per als fills es reporta des del mateix moment en què s’interposa la demanda de divorci. El Tribunal Suprem rebutja que es comenci a pagar a partir de la resolució judicial o quan s’acabi el procediment.
La sentència, de 14 de juliol de 2016, reconeix que l’obligació de prestar aliments produeix els seus efectes des de la demanda. “Es deuen des del moment en què es produeix la necessitat de l’alimentat”, indica. “No s’abonaran sinó des de la data en què s’iniciï el procediment amb la interposició de la demanda”, afegeix.
El magistrat Seijas Quintana, ponent de la sentència, anul·la una fallada de l’Audiència Provincial de Pontevedra, que va remetre el pagament no al moment en què la demanda es va interposar sinó a un altre posterior determinat per les concretes vicissituds existents en el procediment, derivades d’un retard en l’admissió a tràmit.
Davant d’aquests fets, l’Audiència Provincial va entendre que “hi ha un lapse de temps que només és imputable a una dilació de la part actora que no va activar el procediment i la deixadesa no pot carregar-se en el deure del demandat, no només aliè a aquesta dilació, sinó també al coneixement de la demanda”. Malgrat que el jutjat havia establert un termini de cinc dies a la mare per requerir-la davant la demanda. Per contra, la dona va trigar cinc mesos a contestar. “No hi ha per què computar aquest temps en perjudici del demandat. Per això, és atendible, per raonable i justa, la petició del demandat, que és compartida pel ministeri fiscal, per restar o no computar”, ha conclòs.
No obstant això, el Suprem subratlla que l’article 148 del Codi Civil i la doctrina del Tribunal és clara. “No admet excepcions, i aquesta sentència, a l’empara d’uns problemes processals aliens a qui els reclama, posa a càrrec de la demandant i en perjudici de l’alimentat el pagament d’uns aliments durant un període d’inactivitat processal”, apunta. En aquest sentit, l’Alt Tribunal sosté que la sentència recorreguda “suposa un evident benefici a qui coneix la reclamació i estava legalment obligat a satisfer-“.
El Suprem manté la seva doctrina de protecció al progenitor més desafavorit al voltant de la pensió d’aliments. En una sentència de febrer d’aquest any, el Tribunal va establir que l’establiment pel jutge de la custòdia compartida a banda i no eximeix del pagament de pensió d’aliments si un d’ells no té ingressos, segons s’estableix en una sentència del Tribunal Suprem. El ponent, el magistrat Rierol Festes dictamina que “la custòdia compartida no eximeix del pagament d’aliments, quan hi hagi desproporció entre els ingressos de tots dos”.
Font: El Economista
El Tribunal Suprem ha confirmat una pena d’un any i mig de presó i una multa de 1.080 euros per vendre a través d’Internet un vehicle per al transport de persones amb discapacitat física i ocultant al comprador els greus defectes de motor que impedien circular el cotxe. El Suprem destaca que aquests automòbils són béns de primera necessitat, de manera que aplica un delicte d’estafa agreujada.
“En aquest cas, l’engany es va fer per ocultació perquè el venedor coneixia els defectes i se’ls va ocultar al comprador”, assenyala el magistrat Giménez, ponent de la decisió. El cas s’inicia quan tots dos van acordar la venda d’un dels dos cotxes que oferia el venedor pel preu de 2.250 euros, incloent-hi l’altre com a regal. El contracte recollia que el vehicle tenia uns defectes i la reparació ascendia a 549,85 euros que el comprador assumia.
No obstant això, després de rebre el vehicle, el nou propietari el va portar al taller per reparar aquestes avaries indicades en el contracte però es va trobar amb altres defectes de motor més greus, que el venedor li havia ocultat i que impedien el seu funcionament, segons la sentència. “Es tractaven d’avaries importants i costoses, com va informar el taller, que li costaven 2.452,72 euros més”, apunta el Suprem. Així, la Sala penal desestima el recurs de cassació interposat pel condemnat i confirma la pena de l’Audiència Provincial de Granada.
La sentència entén que no es pot estendre de manera general aquest concepte de “cosa de primera necessitat” a un vehicle per a ús privat, llevat que, en algun cas concret, es demostri que ho és per les especials circumstàncies que poguessin concórrer en els seus adquirents. La sentència assegura que és precisament aquesta circumstància la que es dóna en aquest assumpte.
Font: El Economista
El Tribunal Suprem ha reconegut el dret d’una mare a cobrar una prestació per la cura del seu fill, un menor de sis anys que va néixer amb hemorràgia cerebral, i al qual MC Mutual li va denegar aquesta prestació per estar escolaritzat en un centre especial on rep diferents cures.
La Sala del Social estima el recurs interposat per aquesta mare després que el Tribunal Superior de Justícia de Cantàbria li denegués l’ajuda econòmica sol·licitada per al seu fill, perquè entén que sí que es compleixen els requisits legals per concedir-atès que té una reducció de jornada laboral de l’56,25 i també perquè estima que encara que el nen vagi a un col·legi necessita cura directa, contínua i permanent.
MC Mutual va denegar la sol·licitud feta per la progenitora perquè considerava que no complia amb els requisits que estableix l’article 135 de la Llei General de la Seguretat Social de la mateixa manera que el TSJC perquè va entendre que, en assistir el menor a un centre especial, manté una esfera de desconnexió amb la seva mare que implica aquesta possibilitat d’atenció indirecta.
No obstant això el Tribunal Suprem contradiu aquestes sentències i estipula que es donen totes les circumstàncies per a la concessió de l’esmentada prestació al menor, que va néixer amb una greu malaltia i té reconegut un grau de discapacitat del 78 per cent. La sentència aclareix que en cap dels preceptes aplicables s’exigeix que la necessitat de cuidar el menor de manera directa suposi l’atenció al mateix durant les 24 hores del dia.
A més, sobre la necessitat que el progenitor es redueixi la jornada laboral com a mínim un 50 per cent, afirma que “suposa que el sol·licitant del subsidi no dedicarà la totalitat del seu temps a la cura del menor, ja que una part del mateix el dedica a la realització del seu treball”. I respecte al temps d’escolarització deixa palès que el fet que el nen acudeixi a un centre especial no implica que durant el temps que roman en el domicili no hagi de rebre cures constants, donada la gravetat de la seva malaltia.
Ajudes al marge de la seva escolarització
De fet, va més enllà en aclarir que no està prevista, com a causa d’extinció de la prestació, que el nen estigui escolaritzat i, per tant “resulta impensable que cap menor, per severes que siguin les limitacions que pateix, no acudeixi a algun centre d’escolarització o tractament perquè en la mesura del possible, puguin millorar la seva situació i intentar que adquireixi els coneixements que la seva situació permeti”.
En aquest cas el petit rep atenció de fisioterapeuta, compta amb professora d’audició i llenguatge, de pedagogia terapèutica i auxiliar de tècnic educatiu, tal com explica l’alt tribunal en la seva resolució en la qual deixa palès que el fet que compti amb totes aquestes atencions “no impedeix que s’aprecien que concorren les circumstàncies exigides per a la concessió de la prestació sol·licitada” donada la “gravetat de les seves molèsties i severes limitacions”.
Font: elderecho.com
TSJ Cantabria, Sala social, Sentència 30 Desembre 2015
Ref. CJ 4573/2016
TSJ Cantabria, Sala social, Sentència 1063/2015, 30 Des. Recurs 808/2015
El INSS denega la pensió de viduïtat a la demandant, que no era beneficiària de pensió compensatòria al temps de la defunció del causant de la prestació, decisió sobre la qual s’insisteix sobre la base d’excepcionals circumstàncies que obliguen a revisar l’abast de l’exigència de la comunicació de la reconciliació matrimonial al Jutge.
En el cas jutjat, els cònjuges després de la reconciliació van conviure durant gairebé 29 anys fruit de la qual va néixer un segon fill. Són aquestes circumstàncies les que unides a una interpretació flexible i humanitzadora dels requisits per lucrar la pensió de viduïtat, porten al TSJ a reconèixer el dret a la pensió malgrat no haver-se inscrit aquesta reconciliació. La inscripció no és per si mateixa, conclou el jutjador, un requisit constitutiu sinó merament declaratiu. La Llei de Registre Civil no fa esment especial a la reconciliació com a fet inscriptible, del que es pot concloure que la inscripció no és un requisit necessari per entendre que la reconciliació existeix.
La falta d’aprovació judicial i la corresponent inscripció de la reconciliació comunicada al jutjat, no poden produir una conseqüència tan onerosa com l’exclusió de la protecció. En el cas, no s’ha omès la comunicació però la mateixa no va arribar a tramitar-se pel fet sobrevingut de la mort del causant. Com a conseqüència de tot l’anterior, el TSJ decideix reconèixer el dret de l’actora a percebre la pensió de viduïtat en la condició de cònjuge del causant.
Ref. CJ 2008/2016
La guarda i custòdia compartida es troba en ple debat legislatiu, jurisprudencial i doctrinal al nostre país des que la Llei 15/2005, de 5 de juliol, la introduís de forma expressa en el nostre Dret Civil.
Malgrat les limitacions amb les quals aquesta reforma va abordar la guarda i custòdia compartida, el TS, a la seva sentència de 29 d’abril de 2013, va assenyalar que la redacció de l’art. 92 CC «no permet concloure que es tracti d’una mesura excepcional, sinó que al contrari, haurà de considerar-se normal i fins i tot desitjable, perquè permet que sigui efectiu el dret que els fills tenen a relacionar-se amb tots dos progenitors, àdhuc en situacions de crisis, sempre que això sigui possible i mentre el sigui».
Encara que a partir de la reforma del Codi Civil i els pronunciaments del TS, els Jutges i Tribunals són més proclius a la seva implantació, a la pràctica no s’ha produït un increment significatiu de les resolucions acordant aquesta modalitat de guarda i custòdia: en 2013, la custòdia dels fills menors va ser atorgada a la mare en el 76,2% dels casos; en el 5,5% dels processos la custòdia la va obtenir el pare, i en el 17,9% dels supòsits de separació d’aquest any la custòdia va ser compartida.
Trencar amb aquesta resistència era el que pretenia l’Avantprojecte de Llei de Coresponsabilitat parental, que en la seva Exposició de Motius assenyalava que «La introducció d’un article 92 bis del Codi Civil té com a objecte regular els canvis necessaris per aconseguir un sistema legal on desapareguin les rigideses i les preferències per la custòdia monoparental», però «sense establir la guarda i custòdia compartida com a preferent o general, havent de ser el jutge en cada cas concret, i sempre actuant, no en interès dels progenitors, sinó en interès dels fills, qui determini si és millor un règim o un altre».
Aquest projecte de llei no va veure la llum en la legislatura passada, en opinió de molts experts, per la pressió exercida per determinats grups sobre el poder legislatiu. No obstant això, són ja 5 les Comunitats Autònomes que ha aprovat lleis regulant aquest model de guarda i custòdia, la qual cosa, en opinió dels professionals del Dret de família, suposa una discriminació per als ciutadans dels territoris de dret comú, que tenen moltes més dificultats per aconseguir una custòdia compartida amb plenes garanties.
Donada aquesta absència de regulació legal a escala estatal, els Tribunals han anat definint un model de custòdia que es va perfilant per via jurisprudencial, en tant s’aprovi definitivament una Llei de guarda i custòdia compartida.
Des que el Tribunal Suprem va superar en la seva Sentència de 29 d’abril de 2013 l’excepcionalitat amb què es contemplava la custòdia compartida i va fixar un elenc de criteris per valorar la conveniència de la seva aplicació, han estat moltes les qüestions relacionades amb aquest model de custòdia sobre les quals, davant el buit legal, s’ha hagut de pronunciar.
Font: Consultor Jurídico
El Suprem rebutja que els avis tinguin obligació de pagar les despeses extraordinàries d’una néta per la insolvència dels seus pares. La Sala Civil rebutja el recurs d’una mare que pretenia que els quatre avis de la seva filla, els dos paterns i els dos materns, que van ser condemnats ja en 2014 a passar una pensió d’aliments d’aquesta néta, hagin de pagar a més les seves classes de música i altres despeses extraordinàries.
El Suprem recorda que les despeses extraordinàries que reclama la mare (música i suport) no són estrictament part dels derivats de l’educació de la menor, la que asisteix a un col·legi públic i com a tal gratuït. “És comprensible el desig de la mare d’afrontar la satisfacció d’aquestes despeses, però és de reconèixer que l’article 142 del C. Civil, no els imposa als avis, els que vénen condemnats al pagament d’aliments, en la proporció que puguin atendre’ls, donada la seva condició de jubilats i edat avançada dels mateixos”, agrega la sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Francisco Javier Rierol Festes.
“Les despeses extraordinàries que es reclamen no tenen cabuda legal en la relació d’avis-néts, sense perjudici, com es declara en la sentència recorreguda, per remissió a la del Jutjat, que en ocasions procediran les despeses extraordinàries si tenen relació amb els conceptes recollits en l’article 142 del Codi Civil, als quals abans vam fer referència (sustento, habitació, vestit i assistència mèdica)”, diu el Suprem.
L’alt tribunal desestima el recurs de la mare de la menor i ratifica la fallada de l’Audiència de Provincial de Gijón i del Jutjat de Primera Instància número 11 de la mateixa localitat. Aquest últim va ser qui el 27 de maig de 2014 va estimar parcialment una demanda de la mare i va condemnar als quatre avis a pagar una pensió d’aliments a la néta (actualment de 12 anys d’edat) per import total de 250 euros mensuals, dels quals 135 euros havien de ser satisfets pels avis paterns, i 115 pels materns. L’Audiència Provincial només va corregir la decisió en el sentit que la pensió havia de pagar-se des de la data d’interposició de la demanda i dins dels cinc primers dies de cada mes.
Aquesta sentència va ser recorreguda en cassació davant el Suprem per la mare, qui està impedida per treballar per minusvalidesa, i que percep una pensió no contributiva de 357,70 euros mensuals i 24,25 euros de la Seguretat Social per cadascun dels seus tres fills. El marit és insolvent absolut i té una malaltia que li impedeix incorporar-se al mercat laboral.
La dona, que va destacar en el seu recurs al Suprem que el seu cas era el primer a Espanya que declarava el dret d’una menor a percebre pensió d’aliments dels seus quatre avis, al·legava que també havien de tenir cabuda en aquesta acció les despeses extraordinàries, en concret les classes de música i de suport de la seva filla.
En la sentència recorreguda no es condemna al pagament de les despeses extraordinàries, a causa que els mateixos només es recullen en l’article 93 del Codi Civil per a les relacions entre pares i fills, però no per al cas d’avis amb néts, relació aquesta que té la seva regulació en l’article 142 del Codi Civil, pel sustento, habitació, vestit i assistència mèdica.
“En conclusió -assenyala la sentència- els avis tenen obligació d’afrontar les despeses que generin els seus néts, davant la insolvència dels pares, d’acord amb l’establert en l’article 142 del Codi Civil i amb respecte estricte del principi de proporcionalitat”.
Font Economist & Jurist
La Sala Primera del Tribunal Suprem ha incrementat la indemnització que ha de pagar una companyia d’assegurances a una jove que va quedar paraplègica després de sofrir un accident de trànsit en incloure a més una quantitat en concepte d’ajuda a terceres persones -293.545,03 euros- i una altra pel de danys morals a familiars -110.079,38 euros-.
La sentència corregeix a l’Audiència Provincial d’Almeria, que va reconèixer a la víctima una indemnització de 606.035,45 euros per les seqüeles sofertes però no va apreciar la situació de gran invalidesa en considerar que no precisava l’ajuda permanent d’una altra persona i que podia aconseguir realitzar activitats de forma independent si el mitjà estava condicionat, com demostrava el fet d’haver obtingut el permís de conduir de vehicles adaptats.
La Sala Primera conclou que no es pot penalitzar a qui amb el seu sacrifici personal i capacitat de superació aconsegueix avançar per mitigar el seu dèficit de mobilitat. Al mateix temps, afirma que mantenir el contrari seria desincentivar la reinserció dels paraplègics.
Font Economic & Jurist
TS, 1a, S 9 Des. 2015. Ref. 2482/2013
Ref. CJ 697/2016
TS Sala Primera, del Civil, S 700/2015, 9 des. Ponent: Baena Ruiz, Eduardo
Diversos comuners (mare i fills) van exercitar contra un altre d’ells (filla i germana dels demandants), acció sobre regulació de l’ús de la casa familiar (bé comú), sol·licitant el repartiment de l’ús de la mateixa per torns alterns i successius.
El Jutjat va estimar la demanda però l’Audiència Provincial va revocar la sentència i va desestimar la demanda. El Tribunal Suprem estima en part el recurs de cassació interposat pels demandants, casa la sentència recorreguda i estima parcialment el recurs d’apel·lació interposat per la demandada, únicament pel que fa a les condicions d’ús de la casa.
El Tribunal assenyala que la qüestió a dilucidar es redueix a la fixació de la participació de cada comuner en l’ús i gaudi del bé, ja que no resulta rellevant a la fi perseguida que, després de la mort de l’espòs i pare dels litigants, en relació amb l’habitatge conflueixi una comunitat postganancial i una comunitat hereditària o, per contra, només aquesta última, ja que la comunitat que sorgeix en el període de comunitat postganancial és equiparable a la hereditària, de manera que pel que fa als efectes de l’ús i gaudi de la cosa comuna s’aplicaran les normes de la comunitat hereditària en els dos supòsits. I aquestes regles seran les normes de la comunitat de béns (art. 394 i següents CC).
En aquest sentit, l’art. 394 CC disposa que cada partícip podrà servir-se de les coses comunes, sempre que disposi d’elles conforme al seu destí i de manera que no perjudiqui l’interès de la comunitat, ni impedeixi als copartícips utilitzar-les segons el seu dret.
D’acord amb això, la jurisprudència ha admès la possessió i l’ús de la cosa comuna per tots els cohereus, ús que és solidari, precisant que la utilització de la finca per un de sol, excloent el gaudi o ús dels altres, és il·legítim . Aquesta és la situació del supòsit enjudiciat en què l’ús i gaudi del bé és exclusiu de la demandada.
Per tant, el Tribunal declara que la solució seria l’ús i gaudi solidari del bé per tots els copartícips. No obstant això, puntualitza, tal solució ha de modular quan es donen situacions singulars, com la jutjada, en tractar-se d’un habitatge indivisible en la qual la convivència de tots els comuners és impossible pel conflicte permanent que existeix entre ells.
Precisament, atenent a circumstàncies de tal naturalesa, la Sala s’ha inclinat, en ocasions anteriors, per un successiu i cronològic ús exclusiu de l’habitatge per cada un dels comuners, ja que la norma general de solidaritat i simultaneïtat no es pot entendre de manera absoluta i per tot supòsit, sinó que podrà temperar a les circumstàncies personals i materials que concorrin en el cas enjudiciat.
La dificultat del cas rau a determinar en quin quotes es distribuirà l’ús i gaudi de l’habitatge, ja que si bé les dels germans seran sempre iguals i no són objecte de discussió, la de la mare i esposa del causant ha de ventilar en el procediment de liquidació del patrimoni comú.
Tractant de conciliar tots els interessos fins que es liquidi l’herència i es realitzin les concretes adjudicacions, el Tribunal considera adequat l’ús i gaudi successiu i cronològic de l’habitatge, atribuint a la mare, fins que hi hagi un pronunciament definitiu, una quota del 33 , 33%, sent aquesta sobre la qual s’han de calcular els dies anuals d’ús i gaudi de l’habitatge, ia partir del torn que esculli la mare, el repartiment de l’ús de la casa serà per torns alterns i successius fixats per un sorteig únic pels germans.
Finalment, el Tribunal declara com doctrina que «l’aplicació de torns d’ocupació amb ús exclusiu per períodes successius i recurrents serà considerada com una fórmula justa i aplicable als casos de comuners d’habitatges quan no sigui possible o aconsellable l’ús solidari o compartit i la comunitat o algun comuner així ho insti ».
La Sala Primera del Tribunal Suprem ha condemnat a l’empresa Construccions de les Conduccions del Sud (Cotronic) per comunicar la causa de l’acomiadament d’un treballador a Telefónica per incloure-ho en una “llista negra“, el que li va dificultar la recerca d’una nova feina .
La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Rafael Saraza Jimena, considera que s’ha produït una vulneració dels drets fonamentals a l’honor i a la protecció de dades de caràcter personal del treballador acomiadat.
En aquest sentit, la resolució afirma que la cessió de dades va ser il·lícita perquè no va comptar amb el consentiment de l’afectat i, a més, que les dades no eren veraces i afectaven negativament a la seva reputació.
La Sala anul·la les sentències anteriors de l’Audiència Provincial de Barcelona i del jutjat de Manresa que van rebutjar la demanda del treballador i acorda la cancel·lació de dades personals del recurrent i el pagament d’una indemnització de 30.000 euros per danys morals.
(Comunicació Poder Judicial)
El tribunal tampoc no accepta que els ciutadans hagin d’explicitar amb una petició formal l’opció lingüística.
El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat les dues sentències amb què el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar l’ús preferent de la llengua catalana a les diputacions de Lleida i Girona. El març del 2013 el TSJC va estimar parcialment un recurs contenciós-administratiu presentat per Convivencia Cívica Catalana i va anul·lar una part dels reglaments lingüístics de les diputacions. Amb aquesta mesura impedia que el català fos llengua preferent en aquestes dues corporacions i també que els ciutadans haguessin d’explicitar l’opció lingüística mitjançant un petició formal expressa.
En totes dues sentències, el TSJC va fer servir jurisprudència, com ara la sentència del Tribunal Constitucional (TC) contra l’estatut de l’any 2010 o bé la sentència contra el reglament lingüístic de l’Ajuntament de Barcelona. D’aquesta manera, el TSJC determinava que la posició de les dues llengües oficials era de ‘paritat jurídica’ als poders públics de Catalunya. El tribunal català determinava que les administracions restaven obligades a respectar l’elecció de llengua que fes el ciutadà.
A més, disposava que la jurisprudència constitucional admet la qualificació del català com a llengua d’ús normal a les administracions ‘mentre no impliqui imposició’, i que la sala contenciosa-administrativa del TSJC considera que la configuració del català com a llengua pròpia i d’ús normal ‘no afecta ni exclou el castellà com a llengua igualment oficial’.
Per llegir l’article sencer: http://www.vilaweb.cat/noticia/4314534/20150518/suprem-ratifica-lanullacio-lus-preferent-catala-diputacions-lleida-girona.html